Tag Archives: música en viu

De l’afecte dels robots a l’erotisme dels titelles

15 març

El cel es torna gris, però si tanques els ulls i ens escoltes, te’l farem vermell. Només per a tu. T’escalfarem les neurones, se’t tensaran els músculs i sortiràs de casa, per acompanyar-nos a descobrir coses que passen a tocar de casa teva, a tan sols un cop d’alè. Bah, vine, que ens ho passarem bé! Però, primer, escolta’ns i hiperactiva’t.

Descarregar el programa

En aquesta edició de l’hiperactivicat a les ones, des de Boca Ràdio, xerrem de robots, humans, cyborgs, afectes, titelles, adults, rombes, voyeurisme, art, pedres, carasses, nit i erotisme… Més d’una hora de veus, música, activitat, fantasia i alguna sorpresa!

BocaRadio

En Betu, de Serializados (la revista per a adictes a les sèries), ens parla de la sessió ‘Battlestar Galàctica: humans vs. robots’ que coorganitza al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, dins de la programació contínua del Kosmópolis, la festa de la literatura amplificada, i vinculada a l’expo +Humans, que es pot veure al CCCB fins al 10 d’abril. Es tracta d’un experiment a partir del visionat de la sèrie, mentre dos il·lustradors s’expressen des del punt de vista d’un humà i d’un robot. Surten coses molt interessants, també divaguem com a bons humans i ens avancen cosetes de l’imminent Serializados Fest, el Festival Internacional de Sèries de Barcelona (del 7 al 10 d’abril).

Battlestar_Galactica

L’Helena Gonzàlez, directora del Centre de Dona i literatura (Universitat de Barcelona), ens parla de ‘Residus Emocionals’ (jornades del 15 al 17 de març, a la UB i al CCCB) d’afectes, cultura, art, polítiques del sentiment i teories del posthumà. També parlem de la xerrada “Pensar els afectes” (15 de març) de Jo Labanyi, també emmarcada dins del cicle i expo +Humans. Aprofitem per conèixer la lloable activitat de Dona i literatura, recerca, publicacions i activitats al llarg de tot l’any.

centre_dona_i_lite_residuos_emocionales.0

De robots i humans, passem a titelles… En Fernando Paniagua, coordinador de la programació de l’Ateneu Popular 9 Barris, ens explica què trobarem en aquesta segona edició de Ròmbic, el Festival de Titelles per a Adults de Barcelona, que tindrà lloc aquest proper 18 i 19 de març a l’ateneu. Es tracta d’una iniciativa duta a terme amb la col·laboració de l’Associació Titellaire de Roquetes, que treballa a partir del titella com a eina de transformació social (i, això, a Boca Ràdio ens enamora!), amb l’objectiu de reivindicar l’espectacle de titelles com a activitat per al públic adult. Parlem d’això, de l’enfrontament entre titelles i polítics (situacions absurdes i injustes que superen la fantasia) i ens dóna una bonica sorpresa: si escoltes atentament el que explica el Fernando, esbrinaràs com aconseguir un parell d’INVITACIONS!

12792291_1284305944929437_8757929493328569941_o

jap

Seguim parlant de titelles, però des del punt de vista del que s’ho mira, del triangle que s’estableix entre el titella, la titellaire i el fotògraf… De l’art d’observar, fotografiar i d’acomplir els desitjos dels titelles, ens en parla en Jesús Martínez Atienza, fotògraf especialitzat en titelles i circ (i eròtica). No pots perdre’t l’exposició que aquest proper divendres 18 de març s’inaugurarà, també, a l’Ateneu Popular 9 Barris, dins del festival Ròmbic: “Territoris íntims”.

Fent el programa, ens arriba una gran notícia: per fi, els bars, restaurants i locals de Barcelona poden programar música en directe, amparats per la llei! Ens posem tan contentes, que ho celebrem en ple programa! No obstant, al llarg dels propers dies, veurem si tot són flors i violes o com són els “peròs”… Si en vols saber més, llegeix aquesta notícia.

La perleta la deixem pel final, una nit eròtica entre pedres i carasses… Engoleix l’hiperactivicat a les ones fins al fons i sabràs de què parlem… Gaudeix. I surt!

*Si t’has quedat amb ganes de més, segueix-me

Text: Alba Irigoyen Gómez

Programa de ràdio: Daniel Agón, David LaPlage, Alba Irigoyen.

 

 

 

 

Anuncis

Concerts amb estrella

3 maig

 

Els sibarites de la música ja els trobàvem a faltar. Sí, parlo dels Concerts DeliCatessen. El darrer dia 30 d’abril en vam assaborir un (i aviat en tindrem un altre). Els plats seleccionats: Emily Dickinson i A Singer of Songs. I el gourmet, l’Albert Puig (No Sonores i DeliCatessen a iCat.cat), que serveix en safata propostes delicades amb una nota aromàtica en comú, marca personal. L’Albert escolta i es deixa aconsellar per altres experts, com per exemple el company d’ones Albert Miralles. Tasta i, si li agrada, comparteix (cada vespre de dilluns a divendres i el cap de setmana a hores bruixes). Però, de tant en tant, els comensals som cridats a taula. La cita col·lectiva sol ser a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm. L’estrella apunta cap a l’escenari. I la resta d’estrelles ens fan gaudir de la seva música. Però també ens expliquen qui són, perquè fan el que fan i altres coses que els hi passen. Es despullen. La llum suau i vermella hi convida. El vincle entre ells i nosaltres s’estreta. I tot queda regat per una rossa marca de la casa.

La primera banda convidada va ser l’Emily Dickinson. Diuen al seu web que dir-se així és casual. Abans de llegir-ho pensava que no, que era del tot buscat. Cercant inspiració per una melodia, es van creuar amb una de les moltes lletres de l’Emily. I com anell al dit. Ja tenien lletra per la melodia i, de retruc, nom pel grup. A banda d’aquest fet, trobo cert paral·lelisme entre la banda i la poetessa. Hi ha qui sembla que escrigui, creï, expressi per necessitat. La segona part, la de la publicitat (del fet públic), sembla que no vagi tant amb ella, amb ells. Doncs a mi, aquesta part “misteriosa” és la que m’empeny a voler saber-ne més de l’Emily Dickinson. A llegir, a escoltar.

El segon concert va esdevenir escenari de presentació per A Singer of Songs. En Lieven Scheerlinck, cantautor d’origen belga establert a Barcelona, aprofitava aquest moment delicatessen per fer oficials els companys de viatge: la Laura Räsänen al violí i la veu, en German Gadea a la trompeta i en José Rosselló a la bateria. Ja són això els Concerts DeliCatessen, oportunitats per apropar artistes i nous públics, ocasions per anar donant forma als projectes musicals. I tot sembla tan fácil i espontani, tot és tan proper… Entre cançó i cançó, els músics xerren. En Lieven ho feia i molt (Lieven, ho sento, però jo sóc de les que sumaria temps a aquests 8 anys de vida dedicats a esperar… Sóc molt mediterrània, massa i tot. Tu ja m’entens i els que hi eren allà escoltant-te, també!). Al que anava… M’apassiona la música en directe, crec que em tornaria un ésser inert sense ella. Però he d’admetre que a vegades em moro de ganes que la cançó s’acabi perquè el músic segueixi compartint més de sí mateix. Tot es torna tremendament humà i la música, una excusa per escurçar la distància entre persones assedegades de petites històries i d’altres que senzillament les volen explicar, cantar, ser tan sols un cantant de cançons. I què difícil esdevé avui en dia, això que surt de tan endins, amic Cash

Els Concerts DeliCatessen també són una excusa perfecta per provocar trobades entre ànimes hiperactives. Un 99% de possibilitat que surtin satisfetes. I, a poder ser, que no es coneguin entre elles. Altes probabilitats que es tornin a trobar en un nou escenari musical. Nosaltres ho portem fent des de fa algunes edicions. L’Adam Smith, en Jonah Levi i el David Soler haurien de coincidir més sovint. I la pell de gallina a causa dels Spain encara dura.

Podeu recuperar tot el concert del 30 d’abril al web de l’iCat.

Vídeos i text: Alba Irigoyen

Protegit: Concerts a curta distància

23 jul.

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

L'(a)phònica, el Festival de la Veu

25 juny

Quan vius al cor de Catalunya, a vegades és complex decidir quin dels molts plans que presenta el cap de setmana acabarà essent el teu. Però hi ha ocasions en què no hi ha dubte, i aquest és el cap de setmana proper a Sant Joan. Apunteu-vos aquesta activitat a l’agenda, per si encara no la teniu controlada: l’(a)phònica, el Festival de la Veu de Banyoles.

 

L'(a)phònica de nit

Les actuacions començaven dijous però jo no hi vaig poder anar fins divendres. Com a bona hiperactiva (musical, sobretot) premo l’accelerador per arribar a temps al primer bolo que m’interessa, inclòs dins la programació paral·lela. Em colo a la fila1 per escoltar els últims acords de la cançó de Coriolà que ara acaba. Es tracta d’un dels 9 grups que enguany compateixen al Sona 9. I no m’ho semblen. Vull dir que els veig força més rodats que d’altres grups que han acabat guanyant aquest concurs.  El que més em crida l’atenció d’aquest quintet és el joc d’intensitats dins d’una mateixa peça, o bé principis com el que acaben de fer ara, inesperadament contundent. Una proposta que, sense marxar del que sentim de fa uns anys a casa nostra, té certs deixos particulars que la fan prou consistent com per arribar a la final d’aquest concurs per a descobrir nous talents.

La Flauta Màgica. Variacions de Dei Furbi - Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

La Flauta Màgica. Variacions de Dei Furbi – Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Travessem la plaça i enfilem cap a l’Ajuntament fins al Teatre Municipal, per a veure el següent espectacle que tenim programat. Es tracta de Dei Furbi, l’adaptació de l’òpera de Mozart La Flauta Màgica a cappella. Interpretada, per tant, només a partir de les veus dels 6 protagonistes, fent ús d’una tècnica impecable. Molt bona actuació de Joana Estebanell en el doble paper de mare reina i Papagena. Considero que és la intèrpret que desplega més registres en la posada en escena. I Marc Pujol, com a Papageno, la figura masculina que treu més partit, que explota més el sentit còmic de l’obra. És també interessant el vestuari, de marcat estil post futurista. A mi, ara que me’l miro amb atenció, em recorda a l’obra del pintor català Xevi Vilaró.

Travessem de nou la plaça. Ens espera el moment àlgid de la nit. Dins l’auditori de la ciutat, ens retrobem amb el passat (15 o 20 anys mínim) en què encara escoltàvem la cançó “Coral·lí” a la ràdio. Puntí surt a l’escenari a poc a poc. Agafa la guitarra i s’assenta. Els aplaudiments no el priven de començar els primers acords. Hi ha entusiasme i nervis. Una veu que torna de la foscor entona noves lletres, de contingut espès i trist. Combina guitarra i piano, tot sol, fins que convida a en Quimi Portet (sorpresa!) a tocar la guitarra mentre ell entona la cançó de l’artista convidat “Flors i Violes”. Imagino què sent ara la noia que seu al meu costat. Si gosés arrencaria a plorar per l’emoció del moment. Poder veure de nou Puntí (Adrià Puntí o Josep Puntí, o Puntí a seques, com vulgueu) després de molts anys i molts infortunis no deu poder ni descriure’s. Es nota només a l’ambient aquell sentit de la joia de la recuperació. “Moltes gràcies per trobar-me faltar”, diu ell. I la gent aplaudeix i aplaudeix i fem més de mitja hora de bisos amb el que ja són grans clàssics de la música de casa nostra. Acaba.

Adrià Puntí i Quimi Portet toquen "Flors i violes" - Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Adrià Puntí i Quimi Portet toquen “Flors i violes” – Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Pesquem el paraigües del cotxe i anem a l’escenari Juanola, situat a la zona de la muralla, en el qual actua el beatboxer Markooz – mai havia assistit a un concert sota d’un paraigües- i a continuació Standstill. Sonen molt bé. Però ja marxem. Els deixem per un dia que no plogui.

L'(a)phònica de dia

No hi ha prou cadires per a què el nombrós públic interessat en l’òpera pugui seure a l’església de Santa Maria dels Turers, on Eduard Mas i Alba Bosch interpreten les diferents cares de l’amor amb fils de veu d’albada -ella- i veu de tenor en procés de maduració -ell. Aquest és l’escenari on es pot veure més la implicació de tot el poble. L’afició per la música de la gent de Banyoles (vegeu la imatge d’aquest any). I quan diem tot el poble, volem dir tots els cotxets del poble, totes les àvies i avis del poble, i fins i tot un ciclista equipat amb mallot i casc que just ara deixa l’església després de treure el nas mentre sona Monteverdi. Pluges d’aplaudiments aclaparadors per als joves intèrprets i el Quartet Onnaris, que els ha acompanyat.

Bradien + Escoffet - Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Bradien + Escoffet – Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Fem cap a l’estany, quatre nedades, una mica de sol i dinar a Can Xabanet. La millor preparació per la tarda d’Anni B Sweet (prou bé, tot i que no en destacaria cap tret, fora de l’encert de fer de pagament aquest escenari, el del Claustre del Monestir de Sant Esteve. Finalment l’organització ha aconseguit que en aquest preciós espai també es pugui sentir la música).

Un altre espai curiós, l’espai d’art eat art és el nostre següent punt d’aturada. Bradien i Eduard Escoffet. La proposta de risc per enguany. Bases d’electrònica fetes a partir de botonets i botonets, i la veu hipnòtica del poeta de Barcelona, tot això compensat per una trompeta que destensa i refresca les dures atmosferes que es generen, per donar el toc de frescor a la proposta.

La nit continua de nou a l’escenari Juanola amb l’inclassificable Joan Colomo. Aquest ja el coneixeu, oi? Jo només vull dir-vos que mai l’havia pogut veure encara i que em va deixar ben distreta.

El festival continua amb els totpoderosos Manel i també amb múltiples altres propostes, la que més em crida l’atenció és Maïa Vidal. Tant si ja hi heu estat, com si no, apunteu-vos aquest festival a l’agenda de l’any que ve!

Text: Glòria Francolí

TUYA a Sant Adrià o el poder de la música per endolcir una nit de pluja i vent

2 març

Són les 20.45. Plou i fa vent. Tens els temps en contra, el que mulla i el que no s’atura. Segona alternativa o seguim endavant? Som-hi, més val no perdre el tren! Un cop arribes a Sant Adrià del Besòs, et preguntes què fas a un lloc tan inhòspit amb un paraigües en forma de flor ortopèdica i uns autobusos que no entenen el significat de “parada”… Contratemps, google  maps, flor ortopèdica en mà i amunt (o de costat, quan empeny el vent…)! Però un cop ets al carrer Josep Royo 23, ambdós temps es paren: et trobes a un oasi, situat al bell mig d’aquell territori entre industrial i dormitori, es tracta del bar Suau. La pregunta del “què faig aquí?” se suavitza, és més, agafa sentit. Finalment pots posar-hi ànima i veu en directe al projecte que mesos enrere vas descobrir durant un concert de Sidonie: TUYA (Atmosfera13), de David T. Ginzo.

TUYA, el projecte personal de David T. Ginzo al Suau - Imatge: Alba Irigoyen

TUYA, el projecte personal de David T. Ginzo al Suau – Imatge: Alba Irigoyen

Com si estiguéssim al menjador d’aquest artista, en David ens deixa tastar les cançons del seu projecte personal que comparteix amb Juan Diego Gosálvez, Héctor Ngomo y Briant Hunt, tot i que avui ens presenta el nou disc, Waterspot, en solitari.

El disc 'Waterspot' de TUYA firmat per David T. Ginzo - Imatge: Alba Irigoyen

El disc ‘Waterspot’ de TUYA firmat per David T. Ginzo – Imatge: Alba Irigoyen

Estona d’espontaneïtat i tast musical in progress, però sobretot una oportunitat per endinsar-nos a l’univers d’aquest artista.

Vinet blanc i bona música, maridatge perfecte al Suau de Sant Adrià - Imatge: Alba Irigoyen

Vinet blanc i bona música, maridatge perfecte al Suau de Sant Adrià – Imatge: Alba Irigoyen

Cançons humitejades amb vinet blanc, hamburgueses poderoses que deixen el músic extasiat… Pedals, piano pocket, guitarra i a pèl. La bellesa i sonoritat dels idiomes a la música: anglès, castellà i asturià (motivat a escriure cançons en el propi idioma després d’una trobada amb altres bandes com Litoral).

I lletres que no s’estalvien l’ocasió de clavar-la allà on toca.

El Suau ens acull de manera exquisida. Gran descobriment de lloc i programació d’alta qualitat, no us perdeu els Concerts Suaus que programa aquest espai. Acabem la nit amb un sopar de germanor amb la colla del local, l’equip artístic i els valents que vam recórrer la ciutat sense saber on aniríem a parar, gest que en T. Ginzo va lloar. Però per lloable, les ganes de seguir construint d’aquest jove artista d’origen asturià i la seva modèstia i senzillesa. Que torni aviat.

Text: Alba Irigoyen

*Aquí us deixem dues peces més amb les quals ens va deleitar la passada nit del 28 de febrer de 2013:

Quimi Portet i quatre convidats al Palau

2 febr.

31 de gener de 2013, data per guardar a la memòria.

Quimi Portet al Palau de la Música - Imatge: Alba Irigoyen

Quimi Portet al Palau de la Música – Imatge: Alba Irigoyen

Veure en Quimi Portet i la banda allà on sigui sempre és un plaer, però si el concert es fa al Palau de la Música (dins del cicle BandAutors al Palau), lluny de conflictes milletians, les cançons de l’astre intercomarcal s’envolten d’una màgia especial.

Quimi Portet al Palau de la Música - Imatge: Alba Irigoyen

L’Antonio Fidel donant-ho tot a l’escenari – Imatge: Alba Irigoyen

Més encara si a l’escenari apareix l’Adrià Puntí, amb el seu tros de veu, per donar-nos Flors i violes (vídeo) per sopar…

L'Adrià Puntí amb en Quimi Portet al Palau - Imatge: Alba Irigoyen

L’Adrià Puntí amb en Quimi Portet al Palau – Imatge: Alba Irigoyen

I si després arriba l’Albert Pla en barnús, acompanyant en Jordi Busquets i en Quimi Portet a la cançó de Sunny Day (vídeo), el nom de Jennifer sona a vellut en una nit assolellada per l’alta concentració d’astres a l’escenari.

L'Albert Pla amb en Quimi Portet cantant Sunny Day - Imatge: Alba Irigoyen

L’Albert Pla amb en Quimi Portet cantant Sunny Day – Imatge: Alba Irigoyen

Però el que és Massa (vídeo) és veure -compartint escenari després de 15 anys- en Quimi Portet, en Manolo García, l’Antonio Fidel (company incondicional de fatigues musicals d’en Quimi Portet) i el seu baix, el quart convidat, que durant tants anys i gires nacionals i internacionals ha donat color a les cançons d’El Último de la Fila.

Manolo García i Quimi Portet compartint la cançó 'Massa' - Imatge: Alba Irigoyen

Manolo García i Quimi Portet compartint la cançó ‘Massa’ – Imatge: Alba Irigoyen

Nit irrepetible.

Quimi Portet tancant una nit especial al Palau - Imatge: Alba Irigoyen

Quimi Portet tancant una nit especial al Palau – Imatge: Alba Irigoyen

Nit que un grapat de valents vam procurar allargar eternament als escenaris alternatius que trobàvem per la ciutat, com per exemple la sala Monasterio, on el Frankestein Latino (Antonio Fidel) va col·laborar sumant a l’ambient notes de blues (vídeo) i anècdotes d’una vida dedicada a la música.

Antonio Fidel a la Jam de blues de la sala Monasterio - Imatge: Alba Irigoyen

Antonio Fidel a la Jam de blues de la sala Monasterio – Imatge: Alba Irigoyen

Quimi Portet, Antonio Fidel, Xarli Oliver, Jordi Busquets, equip de suport i convidats, és a dir, gent estimable, sempre em tindreu esperant-vos amb un somriure al pati de butaques.

Fins aviat.

Text: Alba Irigoyen

A continuació us pengem els vídeos d’algunes cançonetes que van sonar al concert:

Tender Calm

Reflexions, ressenyes culturals i somnis d'Albert Navarro Suñé

El Daguerre de Sants

El Daguerre de Sants és un projecte de caire històric i social que permetrà la recuperació de la memòria visual d’una galeria fotogràfica per tal de conèixer el seu passat, present i conservar-lo pel futur.

ANDRONAcultura

Divulgació històrica i cultural

Musicalia BCN

DJ, servicios y ocio musical

Recreant cruïlles

Fem nostre l'espai públic!!!

hiperactivicat

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Cultibar

Crítica gastronómica en Barcelona. Información, gastronomía y poesía de bares, bodegas y restaurantes.

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Barcelona gratis

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!