Arxius | Fotografia RSS feed for this section

De l’afecte dels robots a l’erotisme dels titelles

15 març

El cel es torna gris, però si tanques els ulls i ens escoltes, te’l farem vermell. Només per a tu. T’escalfarem les neurones, se’t tensaran els músculs i sortiràs de casa, per acompanyar-nos a descobrir coses que passen a tocar de casa teva, a tan sols un cop d’alè. Bah, vine, que ens ho passarem bé! Però, primer, escolta’ns i hiperactiva’t.

Descarregar el programa

En aquesta edició de l’hiperactivicat a les ones, des de Boca Ràdio, xerrem de robots, humans, cyborgs, afectes, titelles, adults, rombes, voyeurisme, art, pedres, carasses, nit i erotisme… Més d’una hora de veus, música, activitat, fantasia i alguna sorpresa!

BocaRadio

En Betu, de Serializados (la revista per a adictes a les sèries), ens parla de la sessió ‘Battlestar Galàctica: humans vs. robots’ que coorganitza al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, dins de la programació contínua del Kosmópolis, la festa de la literatura amplificada, i vinculada a l’expo +Humans, que es pot veure al CCCB fins al 10 d’abril. Es tracta d’un experiment a partir del visionat de la sèrie, mentre dos il·lustradors s’expressen des del punt de vista d’un humà i d’un robot. Surten coses molt interessants, també divaguem com a bons humans i ens avancen cosetes de l’imminent Serializados Fest, el Festival Internacional de Sèries de Barcelona (del 7 al 10 d’abril).

Battlestar_Galactica

L’Helena Gonzàlez, directora del Centre de Dona i literatura (Universitat de Barcelona), ens parla de ‘Residus Emocionals’ (jornades del 15 al 17 de març, a la UB i al CCCB) d’afectes, cultura, art, polítiques del sentiment i teories del posthumà. També parlem de la xerrada “Pensar els afectes” (15 de març) de Jo Labanyi, també emmarcada dins del cicle i expo +Humans. Aprofitem per conèixer la lloable activitat de Dona i literatura, recerca, publicacions i activitats al llarg de tot l’any.

centre_dona_i_lite_residuos_emocionales.0

De robots i humans, passem a titelles… En Fernando Paniagua, coordinador de la programació de l’Ateneu Popular 9 Barris, ens explica què trobarem en aquesta segona edició de Ròmbic, el Festival de Titelles per a Adults de Barcelona, que tindrà lloc aquest proper 18 i 19 de març a l’ateneu. Es tracta d’una iniciativa duta a terme amb la col·laboració de l’Associació Titellaire de Roquetes, que treballa a partir del titella com a eina de transformació social (i, això, a Boca Ràdio ens enamora!), amb l’objectiu de reivindicar l’espectacle de titelles com a activitat per al públic adult. Parlem d’això, de l’enfrontament entre titelles i polítics (situacions absurdes i injustes que superen la fantasia) i ens dóna una bonica sorpresa: si escoltes atentament el que explica el Fernando, esbrinaràs com aconseguir un parell d’INVITACIONS!

12792291_1284305944929437_8757929493328569941_o

jap

Seguim parlant de titelles, però des del punt de vista del que s’ho mira, del triangle que s’estableix entre el titella, la titellaire i el fotògraf… De l’art d’observar, fotografiar i d’acomplir els desitjos dels titelles, ens en parla en Jesús Martínez Atienza, fotògraf especialitzat en titelles i circ (i eròtica). No pots perdre’t l’exposició que aquest proper divendres 18 de març s’inaugurarà, també, a l’Ateneu Popular 9 Barris, dins del festival Ròmbic: “Territoris íntims”.

Fent el programa, ens arriba una gran notícia: per fi, els bars, restaurants i locals de Barcelona poden programar música en directe, amparats per la llei! Ens posem tan contentes, que ho celebrem en ple programa! No obstant, al llarg dels propers dies, veurem si tot són flors i violes o com són els “peròs”… Si en vols saber més, llegeix aquesta notícia.

La perleta la deixem pel final, una nit eròtica entre pedres i carasses… Engoleix l’hiperactivicat a les ones fins al fons i sabràs de què parlem… Gaudeix. I surt!

*Si t’has quedat amb ganes de més, segueix-me

Text: Alba Irigoyen Gómez

Programa de ràdio: Daniel Agón, David LaPlage, Alba Irigoyen.

 

 

 

 

Anuncis

8G15: plans combinats!

8 gen.

109_Díptic_5

Què passa quan contraposes la paritat i la disparitat, en Manuel Aguado ho reflexa a través de la fotografia i l’Inma Coll ho revisa mitjançant la pintura? Doncs que aquest diàleg mendelià es transforma en l’exposició “Dispares” que, des d’avui (inauguració a les 19.30 hores) fins al 30 de gener, lluirà a la Casa Elizalde (c/València, 302, Bcn).

*Més info.

nidea

Com t’ho muntes amb un moble d’aquests que vénen amb mil instruccions aparentment fàcils de comprendre? NIDEA! Entre riure i riure, veurem com ho balla en Xavi Estrada al Centre Cívic Can Felipa (c/Pallars, 277, Bcn), a partir de les 21.00 hores. Molt recomable maridar la proposta amb les patates timbaleres de la taverna del davant!

*Més info.

vintage_fig_pickers

Hem vist una expo, hem rigut i ens hem fotut unes patates magnífiques! Anem a casa? Nooo! Anem a l’Almo2bar (c/Bruniquer, 59-61, Bcn), que a partir de les 22.00 hores ens espera la gran festa Vintage Swing organitzada per LindyHop.cat! Música en directe amb The Fig Pickers, Djs, classes de ball, concurs de roba vintage, photocall i bon rotllo swingon!

*Més info.

Entreu a formar part del grup de l’hiperactivicat al Facebook i anireu trobarant propostes la mar de combinables! I esteu convidats a proposar el que us agradi a vosaltres!

Text: Alba Irigoyen

Madoz, enginy i poesia

30 jul.

“La bellesa, si és que apareix en la meva obra, no és un objectiu primordial. El que sí que persegueixo és la reflexió que el públic pot fer de l’entorn en què vivim a partir d’unes imatges.”

Chema Madoz

Exposició 'Chema Madoz. Ars Combinatoria' a La Pedrera - Imatge: Alba Irigoyen

Exposició ‘Chema Madoz. Ars Combinatoria’ a La Pedrera – Imatge: Alba Irigoyen

Impacte. La llibertat d’un núvol atrapada en una gàbia. Els cordills entrelligats d’un parell de sabates. La clau que és alhora pany. El guant de pell que es tanca com un moneder. El contrast d’ombra i llum del plec del pantaló paral·lel al mateix efecte en la cantonada de la paret. El perfum glamurós que acaba esdevenint xeringa. Dues agulles de cabell que fan l’ull i la llàgrima. La cullera amb ombra de forquilla. La tapa de desguàs transformada en birret. El fils delicats que juguen a ser líquid. Les gotes d’aigua que encaixen com un puzle. El luxós collaret de perles que exerceix de forca. Exposar-se a l’univers Madoz, el món dels objectes impossibles (o no…), excita les neurones.

Resultat. Fotografia? Poesia? Enginyeria? Què és Chema Madoz? Chema Madoz és imaginació, idea, creació, procés, investigació, experimentació, perseverança, obsessió, paradoxa, el contingut pel continent i viceversa, simbologia, concepte, abstracció, minimalisme, ironia, joc, subtilesa, llum, ombra, blanc i negre, transformació, deformació, descontextualització, escultura, imatge, surrealisme, estètica, simetria, veritat, dubte, lucidesa, perfecció, intel·ligència, reflexió. Art. Combinació. Chema Madoz és fotografia, poesia i enginyeria. Chema Madoz és revelació. Únic.

Exposició. “Chema Madoz. Ars combinatoria” han estat més de setanta peces, seleccionades entre l’extensa obra de l’artista per la comissària Oliva María Rubio, que fins al 28 de juliol han provocat el diàleg amb tots els espectadors i espectadores que ens hem apropat a La Pedrera per descobrir l’imaginari de Chema Madoz, un univers inquietant en fase expansiva des de finals dels anys 80. És més, m’atreveixo a afirmar que bona part dels privilegiats que hem recorregut l’exposició hem estat abduïts per aquest univers… Ara formem part del món on l’impossible és possible, del món on tot és qüestionable, del món del res és el que sembla, del món que trenca amb l’establert. Del món que jo construeixo.

Chema. José María Rodríguez Madoz va néixer l’any 1958 a Madrid. Va estudiar Història de l’Art i Fotografia. El seu treball ha estat exposat a molts països i moltes de les seves fotografies es fan servir per portades de llibres, revistes i per la publicitat. L’any 2000 va ser reconegut amb el Premi Nacional de Fotografia. Al llarg de la seva trajectòria, per les seves mans han passat Olympus, Nikon F3, Bronica i Mamiya, però sembla que l’idil·li que més perdura és amb una Hasselblad. Al documental que es projectava a l’exposició, l’artista explicava que es va iniciar a la fotografia sense ser molt conscient, en un principi, que aquesta activitat acabaria sent la seva vida: senzillament es va comprar una càmera per fotografiar les seves vacances, però aquí es va adonar que a més d’endur-se el record en forma d’imatge, aquestes podien servir per expressar-se més enllà, creant un llenguatge propi. En els inicis, les fotografies tendien a ser exteriors, però poc a poc va anar migrant cap a la fotografia d’estudi, un “laboratori” on els objectes pateixen transformacions i queden fixats en dues dimensions per sempre més. La fotografia és el fi. L’objecte és el mitjà. El resultat de les obres de Madoz és sorprenent, però no menys que el procés que segueix per aconseguir l’objectiu que en un moment donat visualitza al seu cap. Una tasca d’investigació complexa. Una tasca de trucar a moltes portes. Una tasca que en més d’un moment implica que se’l mirin pensant que no hi toca. Però i tant que hi toca. Toca amb una lucidesa extraordinària. Sap el que vol i ho aconsegueix. O no. I quan és així, n’aprèn. I a partir d’aquí, avança.

Poesia visual. El paral·lelisme entre Joan Brossa i Chema Madoz és inevitable, donada la concepció de l’objecte en l’obra d’ambdós. Així doncs, un dia o altre, els seus camins s’havien de creuar. Com a resultat va sorgir ‘Fotopoemario, 12 fotografies acompanyades de 12 poemes. Però val a dir que el procés de creació va ser invers a la tònica general; habitualment, la imatge es crea a partir del text, doncs en aquest cas, Madoz enviava les imatges a Brossa, a partir de les quals el poeta s’inspirava per escriure els poemes. A l’exposició estava inclòs aquest interessant exercici creatiu, que va veure la llum l’any 2003, 5 anys després de la mort de Joan Brossa. Amb motiu de l’Any Espriu, l’exposició també recuperava el poemari ‘Per al llibre de salms d’aquests vells cecs’, 40 haikus acompanyats de les imatges de Chema Madoz que contribueixen a construir Sinera, el món mític on Salvador Espriu emmarca les seves obres.

I fins aquí la imatge que he pretés evocar-vos a través de les paraules. Ara és hora de jugar a construir el nostre món.

*Mentre aneu construint, gaudiu i amplieu la info sobre Madoz:

Text: Alba Irigoyen

Eros i nosaltres a Can Déu

4 jul.
Res no m’agrada tant

I

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme

cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés, Res no m’agrada tant. A: Horacianes. Dins l’obra completa: Les pedres de l’àmfora.

Eros CANDEU - Imatge: Alba Irigoyen

Eros CANDEU – Imatge: Alba Irigoyen

Dilluns al vespre. Moltes hores de diàleg amb la pantalla. El cos extenuat després d’un cap de setmana de popArb. Però vull aire, tinc ganes de gent, em ve de gust veure i escoltar. I els rapsodes amateurs que reciten poesia eròtica a Can Déu satisfan tots els meus desitjos. Surten a l’escenari i reciten o llegeixen des dels seus llibres electrònics. Hi ha nervis, ingenuïtat. Per molts és la primera vegada. M’agrada ser-ne partícep d’aquest desvirgament poètic. El recital s’acaba amb final feliç: com a regal, un curtmetratge encara calent. El realitzador explica que ell i la coordinadora del recital, organitzat per Proartcat, l’han fet en dos dies i que està “recent sortit del forn”. Comença i acaba. I em sorprèn. És delicat. És sensual. És el resultat d’una bona química. És un bon final.

Surto de la sala i ensopego amb els ‘Beautiful Guys’ d’en Daniel Rogua. Tinc la mirada entelada, com si espiés uns cossos perfectes desfent-se a la sauna. Cossos tenyits de vermell intens. Cossos dessaturats. Cossos revelats.

Beautiful Guys de Daniel Rogua - Imatge: Alba Irigoyen

Beautiful Guys de Daniel Rogua – Imatge: Alba Irigoyen

Baixo les escales de Can Déu i deixo que el meu vestit de seda floti a l’aire. Darrer esglaó i xoco amb les polles de color maduixa d’en Sergio Mora.

Sexy Cartoon de Sergio Mora - Imatge: Alba Irigoyen

Sexy Cartoon de Sergio Mora – Imatge: Alba Irigoyen

Ja me les conec, també tots els altres personatges de l’imaginari inquietant d’aquest artista. En aquesta ocasió són els Sexy Cartoon, que donen la benvinguda a La Setmana de l’Eròtica a Les Corts (BCN). En Marc, organitzador de la moguda, m’explica que no hi són totes les pintures, que guarda amb clau un 69 entre l’oníria i la zoofília. Em dóna morbo. Vull aquesta clau.

La sensualitat ve plat a plat - Imatge: Alba Irigoyen

La sensualitat ve plat a plat – Imatge: Alba Irigoyen

És dimecres i a la cita hi són convidats 6 amics i amigues (més 14 desconeguts). Ens tornem a trobar a Can Déu. Cap d’ells sap què hi fa allà. Alguns d’ells tampoc es coneixien. Entrem a la sala. És elegant. Ens rep un piano de cua i les mans que l’acaricien, les d’en Joel. Seiem a taula i presento els convidats. En poca estona, el cava, el vi negre, el ceviche de marisc, l’amanida d’espàrrecs i mel, el sorbet de llimona amb reducció de trufa, el filet de porc a la canela amb guarniment de porro i les maduixes i plàtan amb xocolata picant uneixen els paladars dels 7 comensals que compartim taula plat a plat.

Sopar elaborat per Plat a Plat - Imatge: Alba Irigoyen

Sopar elaborat per Plat a Plat – Imatge: Alba Irigoyen

S’acaba el sopar afrodisíac i decidim tancar la nit amb una orgia literària a casa.

Orgia literària - Imatge: Alba Irigoyen

Orgia literària – Imatge: Alba Irigoyen

Text: Alba Irigoyen

Centelles a Can Framis: imatges que omplen els buits de la nostra Història

16 febr.

Sap greu fer una crònica post clausura, posar la mel a la boca del lector que no tindrà l’ocasió de fer una visita pel seu propi peu. O bé, girant la truita, aquestes línies poden servir per fer cinc cèntims sobre l’exposició d’Agustí Centelles (1909 – 1986) a Can Framis – Fundació Vila Casas, que va tancar portes diumenge 10 de febrer. I, a partir d’aquí, que l’encuriosit decideixi si l’atrapa prou per buscar més informació o, fins i tot, firar-se algun llibre.

Retrat del fotoperiodista Agustí Centelles

Retrat del fotoperiodista Agustí Centelles

Centelles, modern, inquiet i rebel, és un dels noms més reconeguts dins del fotoperiodisme català. Però més que fotoperiodista, ell es definia com un caçador d’imatges. Amb la seva Leica, lleugera, podia capturar les seves ‘preses’ amb rapidesa, instantànies que foren publicades a nombrosos diaris i revistes de l’època, i difoses més enllà de les fronteres a càrrec d’agències internacionals. Donada l’època que li va tocar viure i les seves contribucions versus el règim franquista, la seva vida dedicada a la fotografia no va estar exempta de dificultats. Quan Barcelona va caure en mans del ràgim, es va exiliar cap a la Catalunya Nord. Però, malauradament, en passar la frontera va ser retingut als camps de concentració d’Argelers i Bram; durant aquest període, la seva vocació hi va ser sempre activa i present, això va permetre que actualment comptem amb un dels llegats fotodocumentalistes europeu més important, acompanyat del diari que va redactar durant la seva estada a Bram. Posteriorment va passar a viure a Carcassona, on hi duia a terme activitats secretes faslificant documents. Davant del perill imminent d’acabar a Mauthausen-Gusen i el seu arxiu en orris, va planificar -amb èxit- el retorn d’amagat a Catalunya. Durant uns anys es va instal·lar a Reus, on hi va viure clandestinament. Tornat a Barcelona el 1944, el règim li va prohibir exercir com a fotògraf però ell va trobar un subterfugi per no allunyar-se totalment de la càmera: la publicitat.

Una de les imatges més conegudes d'Agustí Centelles

Una de les imatges més conegudes d’Agustí Centelles

Així doncs, les 110 instantànies que mostra l’exposició no van ser realment revelades fins que, als anys 70, Centelles va tornar a la casa de Carcassona per recuperar els negatius que va haver d’amagar quan es va exiliar. Les acaballes de la dictadura donen una segona oportunitat a aquell temps congelat, projectes avortats que finalment poden veure la llum després d’un parèntesi de dècades. El recorregut de l’exposició s’inicia en allò més intranscendent, com pot ser una revetlla de Sant Joan, un combat de boxa, un concurs de Miss Catalunya. Passa per moments de rellevància històrica com un emmalaltit president Companys alliberat del penal de Puerto de Santa María de Cadis. Queda convulsionat per l’alçament el 19 de juliol de 1936 a Barcelona, un munt de testimonis d’aquelles primeres hores. La Guerra Civil. El front, la reraguarda, retrats de personatges significatius (Garcia i Oliver, Durruti, Mika Etchebéhère, etc.). I el camp de concentració de Bram.

Qualitat en els enquadraments i el punt de vista, l’excepcionalitat d’un testimoni i una successió cronològica que permeten copsar punyentment una Història que hauria pogut quedar silenciada. Narrativa en imatges per damunt d’instants congelats. Fotoperiodisme en estat pur.

Més enllà del gran treball de Centelles, també cal destacar la bona feina de contextualització que ha fet Can Framis, amb peus de foto aclaridors i oportuns, i una seqüenciació dels espais que afavoreixen la interiorització de la fotografia. Tot un grapat d’arguments per confirmar que encara queda molt per explicar, molts racons obscurs de la nostra Història recent per il·luminar.

Espai Can Framis - Fundació Vila Casas

Espai Can Framis – Fundació Vila Casas

Can Framis forma part de la Fundació Vila Casas, situada al 22 @ Barcelona. L’edifici pertanyia a la família Framis i al segle XVIII formava part del parc industrial del Poblenou. Actualment s’hi exposen obres de Pintura Contemporània, a més de comptar amb un espai per a exposicions temporals.

A la web de la Fundació Vila Casas es pot veure una petita explicació i imatges mostrades a l’exposició “Agustí Centelles. Una crònica fotogràfica. 30 anys”, acollida fins al passat 10 de febrer de 2013. En aquest enllaç del diari Público podreu veure tot un seguit d’imatges del llegat fotoperiodístic de Centelles. I en aquest altre enllaç, podreu veure alguns reportages sobre l’exposició realitzats per diferents televisions.

Text: Marina Garcia i Alba Irigoyen

Tender Calm

Reflexions, ressenyes culturals i somnis d'Albert Navarro Suñé

El Daguerre de Sants

El Daguerre de Sants és un projecte de caire històric i social que permetrà la recuperació de la memòria visual d’una galeria fotogràfica per tal de conèixer el seu passat, present i conservar-lo pel futur.

ANDRONAcultura

Divulgació històrica i cultural

Musicalia BCN

DJ, servicios y ocio musical

Recreant cruïlles

Fem nostre l'espai públic!!!

hiperactivicat

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Cultibar

Crítica gastronómica en Barcelona. Información, gastronomía y poesía de bares, bodegas y restaurantes.

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Barcelona gratis

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!