Arxius | Amics hiperactius RSS feed for this section

Músiques Sensibles a tots els colors de la Namina

8 nov.

Foyer del Liceu, 7 de novembre de 2015, 23 h

Font de la imatge: Stop Mare Mortum

 

En el marc de la tercera edició del festival Músiques Sensibles, la fotografia que acompanya aquest article té molt de sentit.

La Namina ha portat la crítica social a l’escenari, primer amb la samarreta STOP Mare Mortum (“sento impotència, això és intolerable. Jo els ploro, ploro cada persona que ha mort intentant creuar el Mediterrani. Són persones, però sembla que no ho siguin”) i després amb la referència a la manifestació en protesta per la violència contra les dones que va tenir ahir a Madrid.

I això queda en plena consonància amb la situació, perquè Músiques Sensibles és d’un festival de música amb caràcter social: lliura el 10% de la recaptació econòmica directament a entitats que treballen en diversos camps de l’acció social, com ara l’Associació Casal Infantil La Mina o l’Associació de Familiars de Malalts Mentals del Barcelonès Nord.

D’altra banda, la sensibilitat és el que traspua la veu i la música de la Namina: s’hi pot reconèixer la suavitat del vellut, la fredor del vidre, el crit sec o el xiuxiueig bressolador, ja sigui en anglès, portuguès o català. Tots els colors, doncs, però també totes les llengües, i totes les textures, i tots els matisos. Ben bé com al seu àlbum Orlando, que rep el nom de la novel·la homònima de Virginia Wolf.

Cada cançó crea un ambient diferent, en cada tema es respira diferent. Cançons contrastades, sí, però totes cançons respirades i respirables. Contrast també en el seu posat: seriosa i transcendent quan canta, amb aquell mig somriure que no saps si és de de timidesa o de prendre’s la vida amb humor. Però si estàs atent, veus que aquest somriure acompanya la ironia dels comentaris amb què embasta les cançons o els poemes que recita. Diu el que vol i com vol, i fa el que vol, com per exemple començar un concert traient-se un davantal i uns guants de rentar plats a ritme de funk. El toc punk i tal com raja d’una cantant amb personalitat, senzilla i natural, que no es talla ni un pèl. I que sap envoltar-se de músics ben bons (Pepo Domènech, Xevi Matamala, Agnès Prats i Àlex Miró). Qualitat, originalitat, frescor i intel·ligència.

De debò que us la perdreu la pròxima vegada?

Text: Blanca Pi Leoz

Anuncis

Nou Barcelona Pipa Club, nova etapa

18 oct.
Jam Session al nou Barcelona Pipa Club

Jam Session al nou Barcelona Pipa Club

Potser al principi, fa 35 anys, la gent anava al Barcelona Pipa Club a fumar amb pipa. Però jo i molts amics i coneguts no hi hem fumat mai, allà, sinó que hi hem posat els peus buscant l’alt nivell de les jams de jazz que ofereixen.

I, el més sorprenent: així com quan als anys 90 (època en què jo hi anava sovint) el públic d’aquestes jams érem quatre gats i sempre els mateixos, ara, uns 20 anys després, el públic ha augmentat substancialment.

Aquesta nit s’ha inaugurat la nova seu del Pipa Club. Després d’estar 33 anys en un pis antic de la plaça Reial de Barcelona, s’ha traslladat al barri de Gràcia  -per cobrir les necessitats de les activitats que s’hi desenvolupen- sense perdre la calidesa ni l’estil. Mobiliari de fusta tipus bohemi, llum tènue, ambient acollidor i molt bona acústica és el vestit nou d’aquest espai de reunió musical (per mi i els que conec) i de reunió de fumadors (per d’altres que no conec).

Cada diumenge, doncs, hi podeu fer cap. Hi trobareu el Chino tocant jazz manouche i dinamitzant l’escenari amb la gràcia que el caracteritza i amb el bon nivell musical que el caracteritza.

Esperem que torni a portar el convidat excepcional d’avui, Roque Monsalve, guitarrista argentí capaç de fer brillar al màxim un manouche o de fer bategar un profund tango amb la mateixa intensitat. I esperem també tornar a veure l’escenari amb 7 guitarristes, un contrabaixista i un violinista tocant i gaudint com avui.

Fem una copa diumenge que ve al Barcelona Pipa Club?

Text: Blanca Pi Leoz

Imatge: Barcelona Pipa Club

Accentuant la contundent part lírica del heavy

5 set.

Sangtraït Simfònic a l’Acústica de Figueres

6

Quan una colla de peluts empordanesos que acabarien sent coneguts com els Sangtraït començaven amb un amplificador de fabricació casolana, no crec que s’imaginessin que 33 anys després acabarien compartint escenari amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà (que és una mica més jove: 26 anys d’existència).

És curiós com formacions que reuneixen públics del tot diferents tenen en comú dos aspectes clau: el nombre de CD i DVD editats i la promoció del país. Si Sangtraït (o la banda que tocava els temes de Sangtraït, Los Guardians del Pont) ha gravat 12 àlbums i un parell de DVD, l’Orquestra de Cambra de l’Empordà (OCE) n’ha publicat 12, i també 2 DVD. I si Sangtraït cantava en català, l’OCE interpreta, en tots i cadascun dels concerts que ofereix, peces de compositors catalans. La diferència és que en el mercat de música de masses, del segon cas no se’n fa ressò…

Per compensar-ho (tot i que sóc conscient que aquest petit gest no canviarà el panorama del reconeixement dels músics clàssics), començaré dient que l’ OCE és, ni més ni menys, l’única orquestra de corda professional i estable a Catalunya, ha actuat a 43 països dels cinc continents i ha portat a terme més de 2.500 concerts en els seus disset anys de vida.

La primera impressió d’aquesta estranya parella és que la guitarra, tan protagonista en el heavy metal, aquí comparteix el protagonisme: la potència del baix queda amplificada amb un contrabaix i dos violoncels que aporten una contundència tal que la resta d’instruments semblen de joguina. No sé si va ser aquesta potència fascinadora el que va fer que el públic estigués com bocabadat. Va ser necessària la intervenció de Quim Maldonado: “Podeu aplaudir, que l’esperit és el mateix! [clap, clap, clap] i que duri molts anys!”. Per sort el baterista, Martín Rodríguez, va estar fent de les seves i va ajudar a relaxar l’ambient: tot vestit de blanc, que il·lumiat semblava Déu o el Gran Barrufet sense barret, va començar a saludar al més pur estil heavy, a fer corredisses per l’escenari… Després de l’afirmació del Quim (“En Carles [el director d’orquestra] no sabia que en Martín és totalment incontrolable”), el guitarrista, Joan Cardoner, s’hi apunta, i el posat tan formal del principi ja s’ha desdibuixat per crear l’espectacle.

Un cop trencat el gel, em vaig adonar que el so era sòlid i clar, i que van saber aprofitar el virtuosisme del primer violí, que ens va regalar un solo a “La reina del gel”. Els violins (6) i les violes (2) creaven l’ambientació perfecta per a la imatgeria de Sangtraït: càtars, reines, sacerdots, llegendes, por, guerrers, cavallers… Hi donaven aquell lirisme melancòlic, gràcies a l’orquestració del director, Carles Coll, que també va destacar com a simpàtic protagonista del concert, interactuant amb el públic i amb en Quim. Va fer riure l’auditori quan va afirmar que era de les poques vegades que orquestrava l’obra d’un compositor viu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot plegat contundent, sòlid, potent. Això sí, no crec que s’hagi superat la diferència. Parlo de la diferència del grau d’elaboració musical que hi ha entre pop o rock i la música anomenada clàssica: m’és difícil no patir quan veig els violoncel·listes tocar només dues notes durant una pila de compassos, per exemple. O sentir que els violins podrien estar executant meravelles en lloc de les limitades harmonies de la música heavy, una música massa plana per a instrumentistes acostumats a fer música complexa, rica, difícil. Sempre penso si no s’avorreixen, no ho puc evitar. Per sort, aquesta diferència va ser menor en aquesta proposta de Los Guardians del Pont i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà que en d’altres en què grups catalans han presentat anteriorment, com els Antònia Font. Com a mínim aquesta orquestra ha està força més ben aprofitada.

Text: Blanca Pi Leoz

Imatges i vídeos: Alba Irigoyen Gómez

Cloenda de luxe del Tradicionàrius 2015

5 abr.

El 27 de març la 28ª edició del Tradicionàrius es va tancar amb una combinació explosiva: una banda amb recorregut des del 1992 i una altra que es va presentar 19 anys després, el 2011.

1

Els primers, El Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, habituals convidats al Principat, i els segons, un grup de recent formació, la Cobla Catalana dels Sons Essencials, liderada pel veterà Marcel Casellas, referent absolut en el món folk català i creador de l’Aula de Música tradicional del Departament de Cultura de la Generalitat.

El resultat d’aquesta combinació va ser una plena sintonia i esclats de riures musicats a l’entorn de la identitat del país, les relacions amb Espanya, la situació sociopolítica que generen aquestes relacions: els riures més intel·ligents i beneficiosos que hi ha.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El públic va ser el tercer (i entregat) component de la nit, conduïda per dues maneres de fer trobades en un còctel festivoreivindicatiu: l’originalitat de La Cobla, la personalitat de la qual radica en la combinació dels sons propis de cobla amb percussions i ritmes d’arreu de la Mediterrània: rumba, ball pla, sardana, ritmes trencats, jota, contrapàs, folk melòdic… I l’humor estripat inserit dins la tradició oral dels Quicos, acabats de guardonar amb el Premi Nacional de Cultura per «per la seva tasca de recuperació i difusió del patrimoni musical popular i tradicional de la Catalunya sud, i com a representants d’una realitat dinàmica, inquieta i compromesa amb el territori».

Junts i separats van satisfer les ganes de gresca i set de crítica dels assistents, que s’unien a cantar totes les tonades, des de “Volem pa amb oli” fins a De Roquetes vinc…, i que van acabar ballant jotes fins a defallir a un pam dels músics, finalment ja a peu pla.

Una nit inoblidable pels qui vam tenir la sort de poder-la viure, riure i ballar.

Text: Blanca Pi Leoz

Imatges i vídeos: Alba Irigoyen Gómez

VILÍRIC

21 maig

Nous temps, noves idees, noves propostes. Artistes magnífics dedicats al seu art i entregats a un públic sincer, espectant i àvid d’espectacles de qualitat.

Tot això és el que trobarem en aquesta obra de Vilíric escrita, adaptada i interpretada per la soprano Jonaina Salvador.

Amb una veu lírica pròpia de les sopranos més verdianes que gaudeixen d’un extens registre vocal, Jonaina apropa la gran òpera en una representació de petit format al seu públic, amb una entrega i passió desbordant.

A dalt de l’escenari, no és tan sols l’artista, és l’Angèlica, aquella amiga que ens obre el seu cor i ens embolcalla amb la seva història desgranada teatralment. Acompanyada del seu pianista (que interpreta el seu amic d’infantesa Gonzalo Redondo), ens descobreix amb la frescor d’una noia jove, la trobada de l’amor de la seva vida, el Diego, en una festa d’amics i coneguts plena de glamur.

VILÍRIC de Jonaina Salvador - Imatge: Marc Pérez

VILÍRIC de Jonaina Salvador – Imatge: Marc Pérez

Prenent el vi com a fil conductor, Vilíric és una història d’amor, alegria i brindis que es desenvolupa en un seguit d’àries perfectament enllaçades.

Aquesta obra té com a finalitat apropar l’òpera i el bel canto, dins un ambient proper i distès, a un públic que encara que sembli allunyat del teatre de gran fastuositat, no ho està ni de bon tros de la bona música i del bon saber fer d’uns artistes plens d’il·lusió i creativitat.

La Diva (en aquest cas la soprano) fa partíceps a tota la gent que l’envolta amb un espectacle viu, interactiu i càlid, on el personatge i l’espectador es fonen en un sol ambient. Tots formen part de la història amb una gran complicitat, un sol glamur, una sola vibració, un moment únic i màgic d’entrega i empatia.

En acabar, s’ofereix un tast de vi o cava a tots els assistents, compartit amb els artistes. Són moments de gran enriquiment, intercanvi d’alegria i amistat.

Més informació al web de la sorpano Jonaina Salvador i al Facebook de l’artista. També hi podeu contactar a través del seu correu electrònic: jonaina.salvador@gmail.com.

Text: Elena Pérez

Un viatge al fons del vi

13 maig

D’ençà que els grecs van introduir la vinya i el vi a l’Empordà, aquesta tradició forma part de la nostra cultura i la nostra vida diària. Des d’aleshores hem sabut reinventar-la i donar la nostra pròpia senya d’identitat, creant fins a 12 denominacions d’origen arreu de les terres catalanes. Aquest sector ocupa el quart lloc dins el sector agroalimentari català i representa el 25% de la producció d’Espanya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però més enllà de la Història i les dades, l’art de tastar el vi és a l’abast de tothom per molt difícil o tècnic que sembli. Així ho demostra en Carles Mira, sommelier apassionat i didàctic en el seu centre cultural del vi MiraVins. A través de la música, el bon humor i la senzillesa, és capaç d’activar els teus sentits i fer un viatge al fons del vi. Jazz amb Vi-U és la seva proposta original i creativa, 5 temes musicals maridats amb 5 vins i 5 delicadeses gastronòmiques, explicacions disteses i accessibles amb petits detalls tècnics i tertúlia després de cada degustació. L’experiència i l’aprenentatge subtil estan garantits en aquest xou alegre i familiar.

Com molt bé ell mateix apunta: “esteu preparats per tastar un trosset de la vostra terra?”

 Text: Marc Pérez

L’art i el pensament contemporani de la revolta. Exposició “Jo em rebel·lo, nosaltres existim”

5 nov.
Entrevistes a persones mobilitzades per a una societat més justa.

Entrevistes a persones mobilitzades per a una societat més justa.

Hem d’aplaudir una iniciativa totalment compromesa amb els nostres dies: l’exposició Jo em rebel·lo, nosaltres existim de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac. Fins el 14 de desembre es pot visitar aquesta mostra composada per obres d’artistes i col·lectius d’àmbits molt diferents als quals els uneix un mateix objectiu: lluitar per una societat més justa i ètica.

A través de la creació audiovisual, de la reflexió i de l’exposició d’idees engrescadores, els 26 artistes, pensadors/res i col·lectius convidats interpel·len els espectadors perquè es mobilitzin, esdevinguin actors dels nostres temps i cridin ben fort sí que es pot.

Videoart de Jordi Trullàs, amb l'ull de Ester Quintana com a protagonista.

Videoart de Jordi Trullàs, amb l’ull d’Ester Quintana com a protagonista.

Què podem aprendre en aquesta exposició?

  • Que cada desnonament és una tragèdia per a tothom.
  • Que els mossos, pagats per tota la població, són un instrument al servei del poder que té com a principal objectiu preservar un sistema econòmic i social dissenyat per i per a una minoria privilegiada.
  • Que la censura no ha desaparegut mai en plena “democràcia”.
  • Que la justícia pot ser lenta de reflexes i amb la moral força distreta, però si una cosa no és és cega.
  • Que la ciutadania, el 99% de la població, està en guerra contra un poderós, organitzat i multinacional 1% (males veus diuen que estem perdent la guerra, però encara som a temps de fer girar la truita).
  • Que un altre model de societat i d’economia és possible, malgrat que se’ns miri amb benevolència paternalista quan ho diem.
  • Que potser cada dia se’ns mira amb menys benevolència i amb més preocupació quan diem la frase anterior.
L'Institut Cartogràfic de la Revolta proposa un mapa que situa sobre el mapa de Catalunya les revoltes pacífiques dutes a terme. També proposa una nova nomenclatura als municipis del territori.

L’Institut Cartogràfic de la Revolta situa sobre el mapa de Catalunya les revoltes pacífiques dutes a terme fins ara.

A l’exposició val la pena anar-hi amb tranquil·litat i detenir-se una estona a cada proposta. Si no podeu apropar-vos a la Fundació Palau i Fabre abans de mitjans de desembre, us aconsellem que visiteu el web del museu i doneu un cop d’ull als projectes dels col·lectius i artistes convidats.

No us perdeu La Síndrome de Sherwood, la participació de Núria Güell.  L’artista i investigadora fa pública una controvertida tesina redactada per un alt càrrec dels mossos, en la qual es proposen uns protocols d’actuació en cas de manifestacions antistema. Sovint, les idees que llença aquest al alt càrrec van en contra de la llei. La publicació d’aquest treball ha provocat molta polèmica; tanta, que va ser censurada en una exposició programada en un museu de Mollet del Vallès.

 

Text i imatges: Albert Navarro

"El efecto mariposa" de El Roto

“El efecto mariposa” de El Roto

Eufònic, l’excel·lència estètica i musical a les Terres de l’Ebre

10 set.

Imagineu-vos el mar. Imagineu-vos poder ballar al mig del mar. I escoltar música. I menjar musclos al mig del mar. Envoltats d’aigua.

Musclada musical amb Miqui Puig i Pablo Honey - Imatge: Eufònic

Musclada musical amb Miqui Puig i Pablo Honey – Imatge: Eufònic

Les entrades per la musclera musical, l’únic espectacle de pagament de l’Eufònic, feia una setmana que s’havien exhaurit. Així doncs, poder agafar la golondrina per arribar al diàfan paratge de la Badia dels Alfacs i l’antiga musclera era l’activitat més diferent i especial que podies fer si eres al Delta aquest cap de setmana. I un comando hiperactivicat s’hi va desplaçar.

Pablo Honey Dj, ampostí, obria la sessió. El públic, majoritàriament de la zona, coneixia bé la proposta (Pablo Honey Dj ja havia obert la musclada del primer Eufònic i ha portat, durant anys, el gust per la bona música a aquesta punta de Catalunya). Miqui Puig el seguia. Va ser rebut amb calidesa pels locals, i poca estona després ja no hi havia ningú assegut. Cartells amb la paraula “temazo” adjectivaven la major part dels tracks que van sonar. A les 2 pm, puntuals, la golondrina tornava a port i amb nosaltres els altaveus, la taula de so i els Djs. L’Eufònic, mostra d’art sonor i visual de les Terres de l’Ebre, és un festival petit, fet amb molts pocs recursos, però amb tanta i tanta passió que situacions com aquesta tenen aquell gust d’allò que és únic i singular. Aquest va ser l’últim de molts dies on la música i els treballs visuals de qualitat van omplir el Delta.

Jo vaig tenir la sort de poder arribar-m’hi el divendres a la tarda, just per la sessió de la nit que es feia a Lo Túnel, un dels escenaris de Sant Carles de la Ràpita; una mena de rectangle de parets argiloses, a l’aire lliure, amb un pont tapiat al final i decorat amb boles de colors.

STA + Apartament18 a l'Eufònic 2013 - Imatge: Eufònic

STA + Apartament18 a l’Eufònic 2013 – Imatge: Eufònic

STA van arribar justos de temps, fet que va endarrerir una estona l’inici de la nit. Els barcelonins porten baix, guitarra, trompeta i melòdica i fan sons electrònics diversos combinats amb tots aquests instruments. Ritmes d’aquell anar fent progressiu en què cada instrument acabava prenent protagonisme. Una bona proposta que va donar pas a l’exquisita sessió d’Apartament18 dj, l’àlter ego del rapitenc Miguel Alonso, amant de tot allò que té a veure amb la música de qualitat. Era la primera vegada que sentia la majoria de peces que van sonar, meticulosament triades i ensamblades per a l’ocasió. Segons sembla, feia anys que no punxava. No ho hauríeu dit mai. Jo posaria aquesta actuació al mateix nivell que la de Wooky, dj barceloní de renom i que va oferir un live amb projeccions de l’artista visual Miki Arregui (Videokratz). Tal i com ja havien fet al MIRA 2012 i també al Sónar d’enguany, a l’Eufònic van oferir un espectacle precís i d’acabats perfectes. Em va cridar l’atenció el fet que Arregui projectés en circular, una imatge que encaixava amb l’arcada del pont tapiat.

Wooky + Videokratz a l'Eufònic 2013 - Imatge: Eufònic

Wooky + Videokratz a l’Eufònic 2013 – Imatge: Eufònic

La pluja de l’endemà va posar emoció a la bassa d’oli que estava essent la mostra i va fer improvisar un nou escenari on s’estrenaria l’Ensemble Topogràfic, la proposta dels músics Carlos Martorell, Andreu Garcia (The Noise of Mutt) i la ballarina Anna Hierro (La Veronal), tots ells de les Terres de l’Ebre. Una barraca va resultar ser petita per encabir al centenar llarg de persones que van desplaçar-se a l’encanyissada, situada al cor del Delta. Creada a l’espai de creació de Balada, Ensemble Topogràfic va sorprendre a tothom. L’obra combina les bases digitals i percussions de Carlos Martorell, les diverses guitarres (elèctriques i estranyes) que va tocar Andreu Garcia i el ball d’Anna Hierro que, connectada a través de sensors, interactuava com un instrument més. El cor i la passió de tots 3 intèrprets es podia palpar a l’ambient, i hi havia tant i tant de so, i tants i tants de ritmes, que en certs moments costava de processar el que vèiem i sentíem. Tots 3 artistes expliquen que en aquest espectacle parlen dels conflictes del territori, la lluita entre el riu i el mar, la fricció, el desgast. Jo vaig veure i viure sinceritat, ganes de crear i d’expressar-se.

L'espectacle Ensemble Topogràfic a l'Eufònic 2013 - Imatge: Eufònic

L’espectacle Ensemble Topogràfic a l’Eufònic 2013 – Imatge: Eufònic

La pluja arribava just després de l’Ensemble. Com si no hagués plogut mai. Com si s’hagués d’acabar l’aigua del cel. I l’organització, tan preocupada pels detalls estètics del festival en sí, va haver d’acceptar el canvi d’ubicació de la nit de dissabte, que va acabar essent a Lo Patinatge, el pavelló que La Ràpita té per a la pràctica d’aquest esport. Els Desert (Barcelona) obrien la nit amb la seva particular proposta de música electrònica cantada en català. Vaig tenir la sort de veure’ls per primer cop al festival Faraday aquest mes de juliol i he de dir que en totes dues ocasions he trobat allò especial de les propostes singulars. Si encara no els heu pogut veure, busqueu-los. Jo diria que, a Catalunya, ara mateix ningú fa això que fan ells. La Cristina Checa (Granit) i l’Eloi Caballé (Carlos Cros y los 400 golpes, ex Selenitas) combinen bateria elèctrica, botons i botonets, sons diversos, i bases de veus que fan de catifa a la veu segura de Checa. La nit continuava amb les propostes del discjòquei i videojòquei DJ2D2, al meu parer una proposta excel·lentment executada però (pel meu gust) dissonant respecte de la delicada programació de la resta d’Eufònic. Molt ben fet, molt precís, interessant de veure. Cert. Però per a mí, fora de programa. La nit la tancava Brunetov DJ, també de La Ràpita, amb una sessió de dubstep molt ben punxat. L’alegria de Marc Brunet, empapat de les influències de la ciutat que l’acull des de fa un any, Bristol, va sonar ben alt i va fer moure al públic que al final de la nit demanava que l’espectacle s’allargués. Encara que fos només una mica més.

En definitiva, hiperactius i hiperactives, tingueu a mà el web de la mostra www.eufonic.net i no us en perdeu la tercera edició. Si segueix els patrons de la que acabem de viure i acaba de despuntar,  xalareu segur.

Text: Glòria Francolí

L'(a)phònica, el Festival de la Veu

25 juny

Quan vius al cor de Catalunya, a vegades és complex decidir quin dels molts plans que presenta el cap de setmana acabarà essent el teu. Però hi ha ocasions en què no hi ha dubte, i aquest és el cap de setmana proper a Sant Joan. Apunteu-vos aquesta activitat a l’agenda, per si encara no la teniu controlada: l’(a)phònica, el Festival de la Veu de Banyoles.

 

L'(a)phònica de nit

Les actuacions començaven dijous però jo no hi vaig poder anar fins divendres. Com a bona hiperactiva (musical, sobretot) premo l’accelerador per arribar a temps al primer bolo que m’interessa, inclòs dins la programació paral·lela. Em colo a la fila1 per escoltar els últims acords de la cançó de Coriolà que ara acaba. Es tracta d’un dels 9 grups que enguany compateixen al Sona 9. I no m’ho semblen. Vull dir que els veig força més rodats que d’altres grups que han acabat guanyant aquest concurs.  El que més em crida l’atenció d’aquest quintet és el joc d’intensitats dins d’una mateixa peça, o bé principis com el que acaben de fer ara, inesperadament contundent. Una proposta que, sense marxar del que sentim de fa uns anys a casa nostra, té certs deixos particulars que la fan prou consistent com per arribar a la final d’aquest concurs per a descobrir nous talents.

La Flauta Màgica. Variacions de Dei Furbi - Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

La Flauta Màgica. Variacions de Dei Furbi – Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Travessem la plaça i enfilem cap a l’Ajuntament fins al Teatre Municipal, per a veure el següent espectacle que tenim programat. Es tracta de Dei Furbi, l’adaptació de l’òpera de Mozart La Flauta Màgica a cappella. Interpretada, per tant, només a partir de les veus dels 6 protagonistes, fent ús d’una tècnica impecable. Molt bona actuació de Joana Estebanell en el doble paper de mare reina i Papagena. Considero que és la intèrpret que desplega més registres en la posada en escena. I Marc Pujol, com a Papageno, la figura masculina que treu més partit, que explota més el sentit còmic de l’obra. És també interessant el vestuari, de marcat estil post futurista. A mi, ara que me’l miro amb atenció, em recorda a l’obra del pintor català Xevi Vilaró.

Travessem de nou la plaça. Ens espera el moment àlgid de la nit. Dins l’auditori de la ciutat, ens retrobem amb el passat (15 o 20 anys mínim) en què encara escoltàvem la cançó “Coral·lí” a la ràdio. Puntí surt a l’escenari a poc a poc. Agafa la guitarra i s’assenta. Els aplaudiments no el priven de començar els primers acords. Hi ha entusiasme i nervis. Una veu que torna de la foscor entona noves lletres, de contingut espès i trist. Combina guitarra i piano, tot sol, fins que convida a en Quimi Portet (sorpresa!) a tocar la guitarra mentre ell entona la cançó de l’artista convidat “Flors i Violes”. Imagino què sent ara la noia que seu al meu costat. Si gosés arrencaria a plorar per l’emoció del moment. Poder veure de nou Puntí (Adrià Puntí o Josep Puntí, o Puntí a seques, com vulgueu) després de molts anys i molts infortunis no deu poder ni descriure’s. Es nota només a l’ambient aquell sentit de la joia de la recuperació. “Moltes gràcies per trobar-me faltar”, diu ell. I la gent aplaudeix i aplaudeix i fem més de mitja hora de bisos amb el que ja són grans clàssics de la música de casa nostra. Acaba.

Adrià Puntí i Quimi Portet toquen "Flors i violes" - Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Adrià Puntí i Quimi Portet toquen “Flors i violes” – Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Pesquem el paraigües del cotxe i anem a l’escenari Juanola, situat a la zona de la muralla, en el qual actua el beatboxer Markooz – mai havia assistit a un concert sota d’un paraigües- i a continuació Standstill. Sonen molt bé. Però ja marxem. Els deixem per un dia que no plogui.

L'(a)phònica de dia

No hi ha prou cadires per a què el nombrós públic interessat en l’òpera pugui seure a l’església de Santa Maria dels Turers, on Eduard Mas i Alba Bosch interpreten les diferents cares de l’amor amb fils de veu d’albada -ella- i veu de tenor en procés de maduració -ell. Aquest és l’escenari on es pot veure més la implicació de tot el poble. L’afició per la música de la gent de Banyoles (vegeu la imatge d’aquest any). I quan diem tot el poble, volem dir tots els cotxets del poble, totes les àvies i avis del poble, i fins i tot un ciclista equipat amb mallot i casc que just ara deixa l’església després de treure el nas mentre sona Monteverdi. Pluges d’aplaudiments aclaparadors per als joves intèrprets i el Quartet Onnaris, que els ha acompanyat.

Bradien + Escoffet - Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Bradien + Escoffet – Imatge: Dani L.C. / (a)phònica

Fem cap a l’estany, quatre nedades, una mica de sol i dinar a Can Xabanet. La millor preparació per la tarda d’Anni B Sweet (prou bé, tot i que no en destacaria cap tret, fora de l’encert de fer de pagament aquest escenari, el del Claustre del Monestir de Sant Esteve. Finalment l’organització ha aconseguit que en aquest preciós espai també es pugui sentir la música).

Un altre espai curiós, l’espai d’art eat art és el nostre següent punt d’aturada. Bradien i Eduard Escoffet. La proposta de risc per enguany. Bases d’electrònica fetes a partir de botonets i botonets, i la veu hipnòtica del poeta de Barcelona, tot això compensat per una trompeta que destensa i refresca les dures atmosferes que es generen, per donar el toc de frescor a la proposta.

La nit continua de nou a l’escenari Juanola amb l’inclassificable Joan Colomo. Aquest ja el coneixeu, oi? Jo només vull dir-vos que mai l’havia pogut veure encara i que em va deixar ben distreta.

El festival continua amb els totpoderosos Manel i també amb múltiples altres propostes, la que més em crida l’atenció és Maïa Vidal. Tant si ja hi heu estat, com si no, apunteu-vos aquest festival a l’agenda de l’any que ve!

Text: Glòria Francolí

Tender Calm

Reflexions, ressenyes culturals i somnis d'Albert Navarro Suñé

El Daguerre de Sants

El Daguerre de Sants és un projecte de caire històric i social que permetrà la recuperació de la memòria visual d’una galeria fotogràfica per tal de conèixer el seu passat, present i conservar-lo pel futur.

ANDRONAcultura

Divulgació històrica i cultural

Musicalia BCN

DJ, servicios y ocio musical

Recreant cruïlles

Fem nostre l'espai públic!!!

hiperactivicat

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Cultibar

Crítica gastronómica en Barcelona. Información, gastronomía y poesía de bares, bodegas y restaurantes.

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Barcelona gratis

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!