Archive by Author

Wrong Cops: una gamberrada d’en Quentin Dupieux

18 maig
Cartell de la pel·lícula 'Wrong Cops' de Quentin Dupieux

Cartell de la pel·lícula ‘Wrong Cops’ de Quentin Dupieux

Textures de vellut blau. Som al futur, el crim ha estat erradicat i un grup de polis corruptes es passa la llei pel forro. L’oficial Duke (Mark Burnham) és traficant de marihuana i la camufla dins de rates mortes per no aixecar sospites. En Renato (Eric Wareheim) fa abús d’autoritat afamat de veure pits. L’oficiala Holmes (Arden Myrin) no té escrúpols a l’hora de posar en risc la família per tal de fer-se rica. En David Dolores Frank (Marilyn Manson) no és una puta de carrer perquè “prostituir-se no està bé”. L’oficial Rough (Eric Judor) passa més hores amb el seu “organillo” Casio, buscant el “temazo” de les pistes de ball, que de servei. L’oficial Sunshine (Steve Little), que amaga una doble vida, carrega amb el “mort” a canvi de saldar deutes. El veí, que no és capaç de morir, i la música electrònica lliguen el fil argumental de tot el film.

Trajectòria delirant.Wrong Cops’ (2013) és la quarta pel·lícula de l’escriptor, compositor i director de cinema Quentin Dupieux, d’origen francès i resident a Califòrnia. Al 2007 es va endinsar en l’aventura cinematogràfica, parint el seu primer film, ‘Steak’, un reflex hiperbòlic de la misèria humana. Al 2009, va presentar ‘Rubber’, una comèdia d’horror sobre un pneumàtic assassí, un homenatge al sense-sentit. ‘Wrong Cops’ és un spin-off del seu anterior film, ‘Wrong’ (2012), comèdia on el sentimentalisme i l’absurdisme irònic en són protagonistes. Cap dels anteriors films ha estat estrenat a Espanya.

Quentin Dupieux, escriptor, compositor i director de cinema

Quentin Dupieux, escriptor, compositor i director de cinema

Surrealisme sense filtres. Dupieux retrata la corrupció policial de Los Ángeles mitjançant l’humor negre i la caricatura disbaratada. Tot i el to còmic, no és un film amable. La correcció política brilla per la seva absència i el freakisme pel seu protagonisme. El ritme trepidant, l’obscenitat omnipresent i l’actitud bufonesca dels personatges decadents arrosseguen l’espectador fins al final. La pel·lícula és una burla en sí mateixa, una provocació.

Amb Z de Zinema. Al pur estil Do It Yourself,‘Wrong Cops’ és un exemple de cinema realitzat amb pocs recursos i temps mínim. Cinema low cost fet a consciència, el que abans es coneixia com a ‘sèrie Z’. El rodatge es va dur a terme a Los Ángeles en tan sols 15 dies. Dupieux no se n’amaga i, amb intel·ligència, deixa testimoni a través de plans desenfocats i errors de raccord amb signes d’exclamació (atenció quan un dels polis surt de la banyera, després d’intentar-se suicidar).

Vestit fet a mida. Mentre Dupieux rodava ‘Wrong’, va quedar fascinat per la interpretació de Mark Durham fent el paper d’oficial Duke. El mateix li va passar amb en Jack Plotnick a ‘Rubber’. El cas d’en Marilyn Manson també va ser especial, ja que l’artista es va posar en contacte amb el director, fent-li conèixer l’admiració per la seva obra. I aquesta admiració es va convertir en recíproca, amb un Dupieux meravellat per la figura de Marilyn Manson, que més enllà del personatge excèntric que coneixem, sempre està endinsat en la creació de nous projectes artístics i explorant altres disciplines, com la pintura i la fotografia. Dins de les diferents maneres de treballar, el director troba la inspiració en els actors i, a partir d’aquí, escriu un guió entallat a l’artista.

El fil musical. La banda sonora original és un dels punts forts del film. No podria ser d’altra manera, sent que el seu director té una llarga trajectòria dins del món de la música electrònica. El coneixereu com a Mr. Oizo. L’any 1999 es va convertir en èxit de vendes a Europa amb el tema “Flat Beat”, fet servir en un anunci de televisió per a una coneguda marca de texans. Dupieux aprofita el seu film per llençar una crítica a la música dance estandaritzada i poc elaborada. També fa un petit homenatge a la figura del DJ, fent aparèixer alguns col·legues consagrats, com Flying Lotus o Diplo. La participació de Marilyn Manson com a actor secundari també posa en relleu la importància de la música en aquesta obra.

Estrena. La pel·lícula ‘Wrong Cops’ ha passat pel Festival de Cinema de Sundance, el Festival de Locarno, el Festival Internacional de Cinema de Sitges, el Festival du Film Américain de Deauville i L’Etrange Festival de París. Des del 9 de maig, es pot veure al cine-bistrot Zumzeig de Barcelona i a l’Espai Funatic de Lleida, distribuïda per Zumzeig Distibució. Si al top dels vostres directors teniu en David Lynch o en John Carpenter, si no us heu perdut cap de les pel·lis de la saga ‘Police Academy’, si sempre heu volgut ser com els agents de ‘Starsky & Hutch’ o si heu reproduït més d’una vegada el viceoclip “Sabotage” que Spike Jonze va realitzar pels Beastie Boys, teniu una cita pendent amb ‘Wrong Cops’.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Text: Alba Irigoyen

Anuncis

FiM Vila-seca: 15 anys, 15 preguntes

7 maig

Aquest 2014, la Fira de Música al Carrer de Vila-seca fa 15 anys i, per aquesta raó, hem entrevistat a en Kike Bela, el director artístic de la fira. A continuació us deixem 15 preguntes i 15 respostes, per endinsar-vos a la història d’aquesta fira, fruit de la feina i visió de gent valenta.

Vistes de Vila-seca (TGN) – Imatge: Alba Irigoyen

1. Felicitats, la FiM Vila-seca arriba a la seva 15ª edició. Avui en dia, això és tota una fita assolida. Com vas aterrar a Vila-seca?

La fira ja existia abans que hi arribés. Jo vaig començar fa 9 anys i ara celebrarem la 15ª edició. La persona que ho portava abans, en Raimon Casinos, es va encarregar de la selecció fins la 7ª edició, però es va incorporar a l’equip del Mercat de les Flors i llavors vaig arribar jo. Era l’any 2007. El projecte també era més petit. Al principi m’encarregava de tot, però a mesura que va incrementar el projecte, també ho va fer el pressupost i l’equip. Al 2009-2010, vaig passar a centrar-me més en les tasques de direcció artística: la selecció dels grups, el contingut de la fira, la redacció dels textos, l’assessorament i la gestió de les col·laboracions, entre altres. Alhora, compagino aquesta feina amb la dinamització d’altres espais culturals.

Kike Bela, director artístic de la FiM Vila-seca – Imatge: Alba Irigoyen

2. Què passa en una població com Vila-seca durant aquests dies, quina és l’acollida del poble?

És la part més màgica. És la gran festa cultural i popular de l’any! La gent de Vila-seca hi creu i ho transmet. L’acollida cap a la gent de fora és molt bona, tenen un tracte molt amigable. I la implicació és molt gran: els voluntaris de Vila-seca són una part importantíssima de la fira. Els vilatans han vist créixer el festival i com ha servit per donar visibilitat a la població. El centre està mort durant l’any, la transformació durant la fira fa al·lucinar tant a la gent del poble com a nosaltres.

3. A qui va dirigida la fira?

A persones àvides per conèixer i descobrir música en un format diferent, nous creadors, coses noves. Gent amb inquietuds culturals i musicals. Donat que és una fira, hi ha el sector professional, programadors que volen descobrir grups nous i innovadors. I el nucli fidel: la fira és un punt de trobada per a gent melòmana, gent que cuida els músics i la música. Després hi ha totes les persones que vénen a la gran festa popular, una mescla d’oci i música per a tothom.

4. Quin és el tret diferencial de la FiM Vila-seca?

Descobreix la música del futur, la nova música emergent. Aquest és el servei que fa la fira. És un espai per a la descoberta de grups emergents de i per Catalunya. A més de descobrir nous músics, la innovació creativa també és vital.

5. Com s’estructura aquesta edició, hi ha alguna novetat?

L’estructura és la mateixa que en les darreres edicions, però ampliada. El format està pensat per fomentar la rotació, perquè els que ho vulguin puguin veure 15 o 20 minuts de cada concert, per passejar.

La programació del festival es divideix en 5 línies: la nova escena catalana (amb tot el que es cou a la música pop, projectes diversos i originals); propostes festives i concerts populars; la secció de músiques del món i folk (molt pensada per a programadors); propostes de risc i, dins d’aquestes, les novetats alternatives amb molta barreja d’estils i la vessant més experimental; i, finalment, la secció de músiques tranquil·les i espectacles familiars.

Dissabte serà el dia de màxim desplegament d’espais: 7 alhora. És la joia d’aquest 15º aniversari. Després hi haurà altres detalls commemoratius, com una exposició fotogràfica fent una retrospectiva de totes les edicions anteriors de la FiM Vila-seca. També hi haurà una activitat gratuïta en un recinte tancat, accessible per tothom.

Després hi ha algunes iniciatives més encarades a la comunicació i altres encara per acabar de tancar, pensades per fer passejar i descobrir racons de Vila-seca, implicant la gent de la vila.

Els comissaris de la FiM Vila-seca 2013 moderant les sessions TANTRUM#2 – Imatge: Alba Irigoyen

6. Aquest any, els comissaris han estat en Joan Colomo i l’Albert Miralles. Com ha estat en altres edicions? Seguiu algun criteri per escollir el comissariat?

És el tercer any que es fa comissariat. El primer, els comissaris van ser músics (en Joan Ramon Planell de Love of Lesbian, en Joan Colomo i en Joan Thelorius de Tokyo Sex Destruction; el segon, periodistes (en Dimas Rodríguez de Televisió de Catalunya, l’Albert Miralles d’iCat.cat i en Rubén Izquierdo de Shook Down). Aquest tercer havien de ser discogràfiques, però al final vam pensar que no era bona idea perquè podria generar conflicte d’imatge i de percepció externa. No deixen de ser venedors de productes i, tot i confiar en l’objectivitat, podria generar una opinió contrària, per la possibilitat que poguessin potenciar les bandes pròpies. Així doncs, hem fet un matxambrat amb comissaris dels altres anys: un músic (en Joan Colomo) i un periodista (l’Albert Miralles). És interessant perquè no tenen la mateixa perspectiva, el músic s’ho mira més des del punt de vista de la creativitat, mentre que el periodista, des de la vessant de la comunicació i la projecció. Després ve la següent part, escoltar totes les bandes suggerides i filtrar, on jo intervinc. La veritat és que ha estat molt fàcil treballar amb tots ells.

7. Treballar amb aquests companys al llarg d’aquests anys ha hagut de ser una experiència enriquidora i divertida, ens pots explicar alguna anècdota?

Moltes! Per exemple, passar molt de fred a La Escocesa durant la primera reunió del primer any de comissariat, com si estiguéssim fent vivac a la neu, tots a sota 0! O vídeos amb els que et parteixes… Les ganes i el bon rotllo! També és sorprenent que, a l’hora d’escollir els grups principals, estem d’acord a la primera, independentment dels nostres gustos. Cadascun de nosaltres tenim els nostres circuits i, tot i que ens puguin insistir, prioritzem l’objectivitat i programar per mèrits propis. Quan valorem les propostes, ho fem amb llibertat i sense reprimir-nos.

8. Què significa per tu aquesta 15ª edició?

És una xifra que convida a mirar enrere i a fer una valoració general. Hem mirat de fer un tancament de període que permeti obrir-ne un de nou. L’exposició fotogràfica ajuda a fer aquesta retrospectiva. Sobretot, és una gran celebració, perquè al principi -tant abans que arribés i en els primers anys de ser-hi- la reacció solia ser: “Això funcionarà? Està consolidat?” Ara piques portes i és al contrari, ja se’ns coneix. En aquest temps, hem mantingut la vocació de la fira i hem crescut en investigació i risc. Es tracta de fer un bon anàlisi de l’evolució al llarg d’aquests anys i projectar un futur millor, creixent poc a poc i mantenint la qualitat.

Maria Rodés, Martí Sales i Ramon Rodríguez a la FiM Vila-seca 2013 – Imatge: Alba Irigoyen

9. En aquests darrers 15 anys, com han influït en la música els canvis que s’han donat en l’àmbit social, econòmic i polític?

Amb la crisi, la situació de la música catalana professional i potencial s’ha capgirat del tot. Les condicions i possibilitats per programar concerts, el pressupost amb el que es comptava… Tot s’ha reduït.

Però, en 15 anys, el sector també s’ha descentralitzat. Abans, la música a Catalunya estava dividida en uns àmbits molt definits: el privat de caire comercial (40 Principales, Razzmatazz…), el circuit català vinculat a la Generalitat (Sopa de Cabra, Sangtraït, Lídia Pujol…) i, després, un sector professional sense vocació comercial, amb un estil més artesà.

Com que l’Administració Pública ara té menys diners, ens hem hagut de buscar la vida. Gràcies als mitjans actuals, també es pot arribar més al públic. S’ha generat un circuit paral·lel i ha fet que sorgeixin grups que ho han enriquit. En aquest aspecte, la fira hi ha contribuït. Si bé al principi estava més vinculada a grups consagrats, tipus MMVV, l’objectiu va ser obrir-ho per mostrar la música per sí mateixa, independent a ideologies i estratègies comercials, ficant grups arriscats que poden agradar.

La FiM Vila-seca és una fira, no és un festival. És un mercat i es tracta de vendre i comprar. La valoració del sector és bona perquè estem proposant uns productes que abans no es podien veure. Són projectes bons, encara no consolidats, amb catxets més assequibles. Amb els pressupostos actuals, això interessa. En definitiva, la situació ens ha afectat, però també l’hem afectat.

10. Quin és l’estat de salut de la música emergent d’aquest país?

La salut és bona. El públic ha canviat d’opinió respecte a molts grups. Per exemple, nosaltres fem una criba de grups molt bons encara que no siguin coneguts i la proposta acaba convencent. Els mitjans hi creuen. El boca-orella es posa en funcionament. Tot això contribueix a crear escena.

El nivell creatiu es troba en un moment excel·lent, però a molts creadors els hi falta arriscar més, invertir, demanar un préstec per fer un pelotazo. Però no podem permetre la pèrdua de músics perquè no poden sobreviure. Fer créixer la música depèn de tots.

Les propostes musicals festives -com ara la rumba- donen rendiment ràpid, però són grups que costa que es consolidin durant anys, hi ha molta rotació i les tendències canvien. No obstant, s’hauria d’apostar per igual per altres estils musicals. Però per crear un mercat competitu, cal posar diners i màrqueting.

11. Invertir en cultura és una aposta segura, però no sol ser fàcil convèncer a l’Administració. Amb quin recolzament compteu? Quin benefici aporta una fira com la de Vila-seca a nivell local? I com encoratjaries als valents que volen engegar una fira o festival?

El 80% del pressupost de la fira es cobreix amb finançament públic, concretament, el 70% ve de l’Ajuntament i el 10% de la Generalitat. El 20% restant són aportacions privades o ingressos de la mateixa fira (per exemple, de les targetes per accedir als concerts). Després hi ha acords en espècies, com els descomptes de la Renfe i del TR3SC o la programació a càrrec del Diversons de l’Obra Social “la Caixa”.

En quant a l’impacte en l’economia local, fa temps que volem dur a terme un estudi amb la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i el Servei de Desenvolupament Empresarial de la Generalitat. La fira és un esdeveniment modest, comparat amb altres semblants, no tenim els recursos que ens agradaria. Però pel gremi de restauració i hosteleria és interessant: si al llarg dels tres dies passen 25.000 persones, només que es prenguin una o dues cerveses, més els sopars, més l’hotel…

Per algú que es vol endinsar en l’organització d’una fira o festival, tot depèn de l’objectiu, però principalment cal assegurar un finançador que posi diners i/o infraestructura, a poder ser sense cost. Llavors cal cobrir la producció i tota la part artística i la comunicació, ja sigui amb diners de l’Administració o procedents de les entrades… Sobretot, s’ha de planificar a la mida de l’equip que es tingui.

Cal pensar que venim d’una dinàmica que està canviant. Des de la transició fins fa relativament poc temps, l’Administració va començar a donar serveis als ciutadans segons el seu criteri, posant ludoteques, auditoris… Però les iniciatives funcionen quan sorgeixen des de baix, fetes per les persones del lloc. I tan necessari és un festival, com llocs petits on sovint passin coses de qualitat, que donin feina. Amb la crisi, és important que els ciutadans tinguin un espai que li doni sentit a la vida, que creï cohesió social. Justament ara és quan més s’hauria d’invertir en educació i cultura, assegurar els recursos per tirar endavant i la felicitat.

Núria Graham a la FiM Vila-seca 2013 – Imatge: Alba Irigoyen

12. El Montseny, la Plana de Vic, l’Empordà… són un bon brou de cultiu per a la música. En quant a Tarragona, podem parlar d’una escena pròpia?

Sí, ha crescut, i m’encantaria saber que la FiM hi ha intervingut. Vilanova i la Geltrú també té molt a veure, tot i que tenen festivals propis, sovint vénen cap a Tarragona. Creativament, Tarragona es troba en un moment fantàstic, però pot anar a més. Es dóna la circumstància que també és el municipi més endeutat, reflex directe de la capacitat dels agents culturals per tirar endavant projectes en un moment com aquest. Quan marxes de la capital, Barcelona, les mogudes es fan amb finançament públic. En una situació com la de Tarragona, si aguanta és perquè hi ha agències i músics potents molt professionals, però podria créixer més ràpid amb més recolzament. Val a dir que a Girona també hi ha molt intrèpid fent coses guais i les tendències creatives a Espanya també són interessants, com ara a Sevilla, Madrid i, sobretot, València. Cal buscar un model que no sols sigui el dels grans festivals, aquests esdeveniments estan a l’ordre del dia. Però també s’està produint un canvi de paradigma, cada vegada hi ha més gent que cerca les coses petites, les coses humanes. Caldria apostar per programacions estables durant tot l’any.

13. Diuen que la unió fa la força. Creeu sinèrgies, xarxa, amb altres festivals?

Ha estat i és la nostra vocació, sempre hem lluitat per fer xarxa. És una fira, d’aquesta manera, els grups poden optar a actuar en altres llocs. Per exemple, hem creat vincles amb societats d’artistes, amb auditoris i amb festivals com el BAM, l’Acústica, el Festival Músiques del Món, el Faraday que ja no hi és, el Palmfest, el Festus, el Festival Internacional de Blues de Cerdanyola, el Barnasants, el Tradicionàrius, l’Emergència, etc. Amb alguns es manté la relació perquè tenen una filosofia semblant i amb altres hem deixat de col·laborar. La responsabilitat de saber vendre el que tenim és nostra i cal picar molta pedra.

14. Què no et perdràs d’aquesta 15ª edició?

Tots són els meus fillets, però bé, Pau Riba, Pascal Comelade, La Banda Municipal del Polo Norte, Joan Colomo & La Radiofórmula… són grans grups coneguts, però a mi m’agrada parlar dels desconeguts, dels més innovadors, descobrir noves joies. Xenia Rubinos farà un bolasso, Extraño Weys (amb membres d’At Versaris) serà una súper nova descoberta. Falciots Ninja (amb membres de Very Pomelo i Mine!) o Xiu Xiu Plàstic seran un passote! Izah, una proposta d’R&B molt potent, i Joana Serrat, meravellós. Després hi ha altres propostes interessants com Desert , Zea & Esperit!, Tigres Leones, El Último Vecino

Escollim els grups per la seva originalitat i perquè innoven dins l’estil. La fira és un espai per arriscar-se. A més, tot és accessible, es genera una comunicació molt bonica entre tothom i la gent se sent com a casa. No volem músics que es mirin els peus o que es facin els interessants, volem que xerrin amb el públic, que convencin i que el grup senti que fa un servei a i per la gent.

15. Com t’imagines celebrant el quart de segle de la FiM Vila-seca?

Molt semblant a com és ara, mantenint l’esperit, les proporcions, el bon rotllo a l’ambient i la qualitat. Que estiguin presents els músics emergents i que els que han passat per la fira es guanyin bé la vida. Que hi hagi un circuit fort. Que hi hagi gent que contribueix a obrir la ment dels altres i a convèncer que les coses s’estan fent bé.

Entrevista: Alba Irigoyen

Concerts amb estrella

3 maig

 

Els sibarites de la música ja els trobàvem a faltar. Sí, parlo dels Concerts DeliCatessen. El darrer dia 30 d’abril en vam assaborir un (i aviat en tindrem un altre). Els plats seleccionats: Emily Dickinson i A Singer of Songs. I el gourmet, l’Albert Puig (No Sonores i DeliCatessen a iCat.cat), que serveix en safata propostes delicades amb una nota aromàtica en comú, marca personal. L’Albert escolta i es deixa aconsellar per altres experts, com per exemple el company d’ones Albert Miralles. Tasta i, si li agrada, comparteix (cada vespre de dilluns a divendres i el cap de setmana a hores bruixes). Però, de tant en tant, els comensals som cridats a taula. La cita col·lectiva sol ser a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm. L’estrella apunta cap a l’escenari. I la resta d’estrelles ens fan gaudir de la seva música. Però també ens expliquen qui són, perquè fan el que fan i altres coses que els hi passen. Es despullen. La llum suau i vermella hi convida. El vincle entre ells i nosaltres s’estreta. I tot queda regat per una rossa marca de la casa.

La primera banda convidada va ser l’Emily Dickinson. Diuen al seu web que dir-se així és casual. Abans de llegir-ho pensava que no, que era del tot buscat. Cercant inspiració per una melodia, es van creuar amb una de les moltes lletres de l’Emily. I com anell al dit. Ja tenien lletra per la melodia i, de retruc, nom pel grup. A banda d’aquest fet, trobo cert paral·lelisme entre la banda i la poetessa. Hi ha qui sembla que escrigui, creï, expressi per necessitat. La segona part, la de la publicitat (del fet públic), sembla que no vagi tant amb ella, amb ells. Doncs a mi, aquesta part “misteriosa” és la que m’empeny a voler saber-ne més de l’Emily Dickinson. A llegir, a escoltar.

El segon concert va esdevenir escenari de presentació per A Singer of Songs. En Lieven Scheerlinck, cantautor d’origen belga establert a Barcelona, aprofitava aquest moment delicatessen per fer oficials els companys de viatge: la Laura Räsänen al violí i la veu, en German Gadea a la trompeta i en José Rosselló a la bateria. Ja són això els Concerts DeliCatessen, oportunitats per apropar artistes i nous públics, ocasions per anar donant forma als projectes musicals. I tot sembla tan fácil i espontani, tot és tan proper… Entre cançó i cançó, els músics xerren. En Lieven ho feia i molt (Lieven, ho sento, però jo sóc de les que sumaria temps a aquests 8 anys de vida dedicats a esperar… Sóc molt mediterrània, massa i tot. Tu ja m’entens i els que hi eren allà escoltant-te, també!). Al que anava… M’apassiona la música en directe, crec que em tornaria un ésser inert sense ella. Però he d’admetre que a vegades em moro de ganes que la cançó s’acabi perquè el músic segueixi compartint més de sí mateix. Tot es torna tremendament humà i la música, una excusa per escurçar la distància entre persones assedegades de petites històries i d’altres que senzillament les volen explicar, cantar, ser tan sols un cantant de cançons. I què difícil esdevé avui en dia, això que surt de tan endins, amic Cash

Els Concerts DeliCatessen també són una excusa perfecta per provocar trobades entre ànimes hiperactives. Un 99% de possibilitat que surtin satisfetes. I, a poder ser, que no es coneguin entre elles. Altes probabilitats que es tornin a trobar en un nou escenari musical. Nosaltres ho portem fent des de fa algunes edicions. L’Adam Smith, en Jonah Levi i el David Soler haurien de coincidir més sovint. I la pell de gallina a causa dels Spain encara dura.

Podeu recuperar tot el concert del 30 d’abril al web de l’iCat.

Vídeos i text: Alba Irigoyen

Sagarra al Born

4 oct.
Cicle de 'Rapsodes al Born' - Imatge: © Pere Virgili

Cicle de ‘Rapsodes al Born’ – Imatge: © Pere Virgili

 

L’espectacle ‘Josep Maria s’agarra i s’atia’ ha estat l’escollit per inaugurar el cicle Rapsodes al Born, coordinat pel crític teatral Joaquim Armengol. Va tenir lloc ahir, dimecres 3 d’octubre, a la sala Moragues del nou Born Centre Cultural.

Imatge: Alba Irigoyen

Imatge: Alba Irigoyen

En absència de cafè i puro, aquestes són les copes que vessaven les paraules de Josep Maria de Sagarra. Copes segellades pels llavis de Martí SalesJordi Oriol i Josep Pedrals, els rapsodes/poetes/actors/músics que ahir nit van donar vida, aroma i color a un entramat de textos de Sagarra; fragments d’articles, d’obres de teatre, de novel·les i d’alguna memòria.

La sala de petit format escurçava la distància entre jo-espectadora, el poeta i els seus deixebles. 75 minuts per redescobrir lectures obligades a través de veus agradables i ganyotes còmiques, rostres que més d’un cop em trobo a l’escenari o entre el públic, a qui llegeixo quan publiquen o a qui saludo quan em creuo. Gent de casa. I jo convidada a taula com una més. No, com una més, no: seure sobre un bocí d’Història recent em feia sentir una privilegiada. I de menú, les paraules àcides d’en Sagarra i un bon grapat de necessaris bolets a repartir a tort i a dret.

Però el plaer per l’espectacle no es va acabar quan en Martí, en Jordi i en Josep van plegar els tovallons sobre la taula i els llums es van fondre a negre. Això només va ser un punt i a part. Avui m’he llevat encuriosida per l’obra, vida i pensament d’en Josep Maria, més enllà d’aquelles classes de Literatura Catalana d’ara fa unes quantes temporades. Moltes.

Recordar el polifacètic Sagarra, poeta del poble, petit caramel per endolcir un dia gris de tardor.

Text: Alba Irigoyen

25 anys de MMVV: entrevista a Marc Lloret

12 set.

Des d’avui i fins al 15 de setembre, Vic esdevé capital de la música: comença el Mercat de Música Viva de Vic, la fira musical de referència internacional que enguany arriba a la seva vint-i-cinquena edició. Durant els propers quatre dies, la ciutat acollirà un gran nombre de presentacions de nous treballs, concerts per al gran públic, artistes de renom internacional, jornades professionals i diverses propostes paral·leles.

El tret de sortida va tenir lloc ahir, amb la festa dels 25 anys de MMVV i l’entrega del Premi Puig-Porret 2013 al millor projecte de creació musical en directe; l’aguardonat ha sigut Xavi Lloses, pianista i compositor, amb el projecte ‘Nautilus Lab’, una mena d’orgue aquàtic elaborat amb 48 tubs de metacrilat disposats en una instal·lació sonora itinerant, per on el públic es podrà passejar i experimentar. Amb els 10.000 euros del premi, en Xavi i en David Sarsanedas (Orchestra Fireluche) duran a terme aquest projecte que podrem veure materialitzat l’any que ve, com aquest proper divendres 13, que descobrirem del piano-celesta de la família d’instruments Baschet desenvolupat per la Maria Coma, aguardonada l’any passat.

 

Cartell de la 25ª edició del MMVV - Obra de l'estudi Vic Bisgràfic

Cartell del 25º MMVV – Obra de l’estudi Vic Bisgràfic

 

Amb motiu del quart de segle de MMVV, entrevistem a Marc Lloret, director artístic de la fira:

1. Director artístic del Mercat de Música Viva de Vic, codirector del popArb, teclista de Mishima i pare. Com es compagina aquesta vida hiperactiva sense morir en l’intent?

Hi ha temps per a tot. Encara me’n sobra. També sóc pare de dos nens. Amb organització i gent amb talent i capacitat de treball al teu costat, no és tan difícil.

2. Aquest any se celebren 25 anys de MMVV. Durant aquest quart de segle, al front del festival hi han estat 6 professionals del sector fins que al 2011 hi vas aterrar tu; per cert, felicitats per la idea de fer participar als 6 anteriors directors fent que proposin diferents concerts segons el seu criteri. Bonic homenatge. Però en 25 anys s’han produït molts canvis en la societat i, en concret, en el món de la música. De quina forma s’adapta una fira com el MMVV? Hi ha hagut plantejaments diferents en l’estratègia al llarg d’aquest temps?

Quan encara estàs dins d’un projecte és difícil tenir perspectiva. El MMVV s’ha anat adaptant des dels seus inicis, acompanyant el sector i servint de plataforma per als professionals de la música. La Maria Lladó, l’Oriol Roca i jo, hem arribat en un context de crisi, per tant ja hem arribat assumint retallades i amb la voluntat de fer fort el Mercat com a punt de trobada per establir connexions, provocar sinergies i cooperar per reivindicar el necessari com a col·lectiu.

3. Quins són els principis d’un festival com el MMVV?

En essència el Mercat ha de promoure la contractació d’espectacles de música en directe, donant suport a les empreses que representen grups i artistes i oferint les eines necessàries a mànagers i programadors per aconseguir que es generi negoci.

4. Quin número de persones treballen actualment en el MMVV i amb quin nombre es va engegar?

Gairebé sempre ha estat un número similar, excepte les primeres edicions, segurament. Durant tot l’any hi treballen la direcció executiva, la coordinació general i tres persones en la direcció artística. Quan s’acosten les dates del Mercat s’incorpora més gent i també els tècnics de l’oficina de fires i mercats de l’Ajuntament van dedicant més temps al Mercat.

5. Què significa un festival de música per a un poble o ciutat? Quina part de responsabilitat té una fira com el MMVV en la consolidació d’una escena musical arrelada al territori?

Un esdeveniment cultural dóna prestigi, posa al mapa la ciutat on hi té lloc i genera riquesa atraient visitants. Però també, és clar, és un punt de trobada per la gent jove del municipi que acull el festival i pels que tenen interès per la música. Per tant, promou l’escena musical local. Vic ha estat i és una ciutat amb molta efervescència musical.

6. Apareixen propostes paral·leles que, poc a poc, passen a emmarcar-se dins del festival. Podem dir que es tracta d’un festival permeable? Quin és el diàleg que el festival estableix amb la ciutat?

El Mercat ha d’estar obert a acollir tot allò que el complementi i també a compartir la ciutat amb altres projectes durant els mateixos dies. Tot suma.

7. Quin serà el plat fort d’aquesta edició?

El concert inaugural, amb el projecte inèdit de Sisa, Portet i Oliver, està generant moltes expectatives.

8. Mentre l’Administració reparteix clatellades entre els valents que decideixen formar part del sector cultural, com s’ho fa una fira com el MMVV per afrontar aquesta situació de crisi?

Com he dit abans, vam arribar en context de crisi. Amb el que comptem treballem. Tenir l’oportunitat de continuar amb el projecte ja és molt.

9. Quines són les perspectives de futur del MMVV?

Continuar consolidant-se com a fira de referència de contractació musical a Catalunya, a la resta de l’Estat i a nivell internacional.

10. I, per acabar, una bona recomanació per mantenir viva la música?

Comprar discos, assistir a concerts i tenir curiositat.

Moltes gràcies per atendre’ns i per tota la teva aportació al món de la música. Llarga vida al MMVV.

Entrevista: Alba Irigoyen

Un festival sostenible i optimista: Esperanzah!

3 set.

L’Esperanzah! és un festival amb rerefons social que té la voluntat de crear xarxa a nivell local. La d’enguany serà la cinquena edició d’un festival que té el seu origen a Floreffe (Bèlgica), on aquest any, l’Esperanzah! World Music Festival ha assolit la 12ª edició. El model de festival, impregnat per la filosofia de “les coses es poden fer de forma diferent i, segurament, més lògiques”, s’ha anat exportant a diferents llocs del món on, sens dubte, ha deixat petjada. I ho seguirà fent.

Cartell del festival Esperanzah!

Cartell del festival Esperanzah!

Del 13 al 15 de setembre, podrem gaudir d’un ampli ventall de propostes artístiques i reflexives al Parc Nou, un lloc idíl·lic dins del terme de El Prat de Llobregat. Les activitats estan destinades a un públic molt divers amb tot tipus de necessitats. Entre els artistes, trobem noms com Gatillazo, La Troba Kung-Fú, Exceso, El Niño de  la Hipoteca, Tortell Poltrona o Amparo Sánchez i molts més, amb un denominador comú: el seu discurs reivindicatiu. També s’hi podran trobar tallers per a la mainada, teatre, documentals, la presentació del Projecte FEMEN a Catalunya o la primera olimipiada de pagès del Baix Llobregat, per destacar-ne algunes. A més, tots els dies hi haurà xerrades sobre temes socials, fira d’artesania, parades gastronòmiques i la presència d’entitats del tercer sector. Una novetat d’aquest Esperanzah! 2013 és que el magazín Kult, d’origen belga, prestarà la seva col·laboració per publicar durant el festival un diari amb entrevistes, la programació i altra informació d’interès.

L’Esperanzah! és un festival autogestionat; el recursos procedeixen del micromecenatge, d’alguna donació, de petites subvencions, del voluntariat i fonamentalment de la venda de begudes, menjar i merxandatge. Un fet important és que la campanya solidària #avaloesperanzah els ha permès cobrir el 50% de les despeses, gràcies als avalistes solidaris. Segons les dades de la web, el pressupost són 30.213 euros i el 80% correspon a la creació de llocs de feina. La transparència és un dels punts clau en la presentació d’aquest festival, el qual està organitzat per GATS – Grups Associats pel Treball Sociocultural amb la col·laboració d’entitats immerses en l’economia social, com ara l’empresa de serveis financers i ètics Coop57 o Arç, Cooperativa de Consum Responsable.

Val la pena incidir en l’esforç que fa el festival per canviar el món. L’estratègia és clau: crear sinèrgies a nivell local per guanyar globalment. No hi ha dubte: la il·lusió impregna l’Esperanzah! i l’empeny endavant, una gesta no exempta de dificultats i entrebancs que, any rere any, se superen amb optimisme i voluntat de construir a través de la cultura i del moviment social.

*Informació bàsica sobre el festival:

Esperanzah! 2013

Dates: del 13 al 15 de setembre

Lloc: al Parc Nou de El Prat de Llobregat

Web: http://www.esperanzah.es

Facebook: https://www.facebook.com/esperanzahworldmusicfestival

Text: Alba Irigoyen

Shakespeare a 360º

5 ag.

Parking Shakespeare al parc de l’Estació del Nord – Imatge: Alba Irigoyen

Ahir es va tancar la temporada de Parking Shakespeare, un cita que ja s’ha convertit en un clàssic dels estius a Barcelona. Cada temporada, aquesta companyia manresana prepara una obra de teatre de William Shakespeare que es representa al parc de l’Estació el Nord, teatre a l’aire lliure i en 360º. Els espectadors seuen al voltant de l’Espiral dels Til·lers i gaudeixen de la fresca dels arbres i de les aventures teatrals que cada any preparen aquesta colla d’actors i actrius d’origen manresà: 11 intèrprets a l’escenari -una pista rodona de sorra i fulles-, tota una bogeria teatral liderada per en Pep Garcia-Pascual, director artístic de la companyia.

Escena de ‘Nit de reis (o el que volgueu)’ – Imatge: Alba Irigoyen

Del 14 de juliol al 4 d’agost, en aquest espai s’hi ha pogut veure ‘Nit de Reis (o el que volgueu)’, una adaptació de les comèdies més representades del dramaturg més universal. Enguany, la direcció corria a càrrec d’Iban Beltrán, que curiosament ahir el vam poder veure fent de bisbe. A cada funció hi havia un convidat especial per fer aquest paper, com també ho va ser en una de les funcions de les representades cada tarda (a excepció dels dimecres, únic dia de descans) en Marc Rosich, qui s’encarregarà de dirigir la segona temporada de Parking d’Hivern –esclar que sí, teatre per a totes les estacions!-, amb una versió lliure de ‘Woyzeck’, obra que l’autor Georg Büchner va deixar inacabada a causa de la seva mort prematura l’any 1837 i que es considera la precursora de l’expressionisme alemany. Promet!

Ja fa 5 anys que Parking Shakespeare trenca les barreres del teatre, deixant-lo al descobert, a l’abast dels que saben el que van a veure o dels que casualment passen per allà. Teatre a peu de carrer. Directe. Interactiu. A viva veu. Sense micros. Senzill. Sense decorats. Sense vestuaris complicats. Tots de negre. Sense maquillar. Només text i actors. Teatre a pèl. Es tracta d’una idea procedent del país anglosaxó, en el qual es representen les obres del mestre Shakespeare als parcs públics. La companyia catalana va començar aquesta aventura l’estiu de 2009 i ho va fer amb ‘Amansiment de la fúria’, dirigida per Pep Garcia-Pascual; al 2010, va seguir amb ‘La comèdia dels errors’ (dir. Miquel Àngel Ripeu); al 2011, amb ‘El somni d’una nit d’estiu’ (dir. Joan Maria Segura); i al 2012, amb ‘Treballs d’amor perduts’ (dir. Marilia Samper). Aquest mateix any també va ser el tret de sortida de la temporada de Parking d’Hivern, amb ‘Pell de mercuri’, de l’autor contemporani Philip Ridley i direcció d’Antonio Calvo, que es va representar a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats. La companyia està formada pels actors i actrius Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ferran Herrera, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní; i l’Eli Guasch, a càrrec de la producció i la comunicació.

Darrera funció de Parking Shakespeare – Imatge: Alba Irigoyen

Ahir, 648 persones vam acomiadar Parking Shakespeare 2013 i han estat més de 5.000 durant aquesta temporada. Tot un èxit i un resultat absolutament esperable quan les ganes i l’amor impregnen projectes que neixen al cor. El teatre és vida!

Text: Alba Irigoyen

Madoz, enginy i poesia

30 jul.

“La bellesa, si és que apareix en la meva obra, no és un objectiu primordial. El que sí que persegueixo és la reflexió que el públic pot fer de l’entorn en què vivim a partir d’unes imatges.”

Chema Madoz

Exposició 'Chema Madoz. Ars Combinatoria' a La Pedrera - Imatge: Alba Irigoyen

Exposició ‘Chema Madoz. Ars Combinatoria’ a La Pedrera – Imatge: Alba Irigoyen

Impacte. La llibertat d’un núvol atrapada en una gàbia. Els cordills entrelligats d’un parell de sabates. La clau que és alhora pany. El guant de pell que es tanca com un moneder. El contrast d’ombra i llum del plec del pantaló paral·lel al mateix efecte en la cantonada de la paret. El perfum glamurós que acaba esdevenint xeringa. Dues agulles de cabell que fan l’ull i la llàgrima. La cullera amb ombra de forquilla. La tapa de desguàs transformada en birret. El fils delicats que juguen a ser líquid. Les gotes d’aigua que encaixen com un puzle. El luxós collaret de perles que exerceix de forca. Exposar-se a l’univers Madoz, el món dels objectes impossibles (o no…), excita les neurones.

Resultat. Fotografia? Poesia? Enginyeria? Què és Chema Madoz? Chema Madoz és imaginació, idea, creació, procés, investigació, experimentació, perseverança, obsessió, paradoxa, el contingut pel continent i viceversa, simbologia, concepte, abstracció, minimalisme, ironia, joc, subtilesa, llum, ombra, blanc i negre, transformació, deformació, descontextualització, escultura, imatge, surrealisme, estètica, simetria, veritat, dubte, lucidesa, perfecció, intel·ligència, reflexió. Art. Combinació. Chema Madoz és fotografia, poesia i enginyeria. Chema Madoz és revelació. Únic.

Exposició. “Chema Madoz. Ars combinatoria” han estat més de setanta peces, seleccionades entre l’extensa obra de l’artista per la comissària Oliva María Rubio, que fins al 28 de juliol han provocat el diàleg amb tots els espectadors i espectadores que ens hem apropat a La Pedrera per descobrir l’imaginari de Chema Madoz, un univers inquietant en fase expansiva des de finals dels anys 80. És més, m’atreveixo a afirmar que bona part dels privilegiats que hem recorregut l’exposició hem estat abduïts per aquest univers… Ara formem part del món on l’impossible és possible, del món on tot és qüestionable, del món del res és el que sembla, del món que trenca amb l’establert. Del món que jo construeixo.

Chema. José María Rodríguez Madoz va néixer l’any 1958 a Madrid. Va estudiar Història de l’Art i Fotografia. El seu treball ha estat exposat a molts països i moltes de les seves fotografies es fan servir per portades de llibres, revistes i per la publicitat. L’any 2000 va ser reconegut amb el Premi Nacional de Fotografia. Al llarg de la seva trajectòria, per les seves mans han passat Olympus, Nikon F3, Bronica i Mamiya, però sembla que l’idil·li que més perdura és amb una Hasselblad. Al documental que es projectava a l’exposició, l’artista explicava que es va iniciar a la fotografia sense ser molt conscient, en un principi, que aquesta activitat acabaria sent la seva vida: senzillament es va comprar una càmera per fotografiar les seves vacances, però aquí es va adonar que a més d’endur-se el record en forma d’imatge, aquestes podien servir per expressar-se més enllà, creant un llenguatge propi. En els inicis, les fotografies tendien a ser exteriors, però poc a poc va anar migrant cap a la fotografia d’estudi, un “laboratori” on els objectes pateixen transformacions i queden fixats en dues dimensions per sempre més. La fotografia és el fi. L’objecte és el mitjà. El resultat de les obres de Madoz és sorprenent, però no menys que el procés que segueix per aconseguir l’objectiu que en un moment donat visualitza al seu cap. Una tasca d’investigació complexa. Una tasca de trucar a moltes portes. Una tasca que en més d’un moment implica que se’l mirin pensant que no hi toca. Però i tant que hi toca. Toca amb una lucidesa extraordinària. Sap el que vol i ho aconsegueix. O no. I quan és així, n’aprèn. I a partir d’aquí, avança.

Poesia visual. El paral·lelisme entre Joan Brossa i Chema Madoz és inevitable, donada la concepció de l’objecte en l’obra d’ambdós. Així doncs, un dia o altre, els seus camins s’havien de creuar. Com a resultat va sorgir ‘Fotopoemario, 12 fotografies acompanyades de 12 poemes. Però val a dir que el procés de creació va ser invers a la tònica general; habitualment, la imatge es crea a partir del text, doncs en aquest cas, Madoz enviava les imatges a Brossa, a partir de les quals el poeta s’inspirava per escriure els poemes. A l’exposició estava inclòs aquest interessant exercici creatiu, que va veure la llum l’any 2003, 5 anys després de la mort de Joan Brossa. Amb motiu de l’Any Espriu, l’exposició també recuperava el poemari ‘Per al llibre de salms d’aquests vells cecs’, 40 haikus acompanyats de les imatges de Chema Madoz que contribueixen a construir Sinera, el món mític on Salvador Espriu emmarca les seves obres.

I fins aquí la imatge que he pretés evocar-vos a través de les paraules. Ara és hora de jugar a construir el nostre món.

*Mentre aneu construint, gaudiu i amplieu la info sobre Madoz:

Text: Alba Irigoyen

Protegit: Concerts a curta distància

23 jul.

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

Eros i nosaltres a Can Déu

4 jul.
Res no m’agrada tant

I

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme

cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés, Res no m’agrada tant. A: Horacianes. Dins l’obra completa: Les pedres de l’àmfora.

Eros CANDEU - Imatge: Alba Irigoyen

Eros CANDEU – Imatge: Alba Irigoyen

Dilluns al vespre. Moltes hores de diàleg amb la pantalla. El cos extenuat després d’un cap de setmana de popArb. Però vull aire, tinc ganes de gent, em ve de gust veure i escoltar. I els rapsodes amateurs que reciten poesia eròtica a Can Déu satisfan tots els meus desitjos. Surten a l’escenari i reciten o llegeixen des dels seus llibres electrònics. Hi ha nervis, ingenuïtat. Per molts és la primera vegada. M’agrada ser-ne partícep d’aquest desvirgament poètic. El recital s’acaba amb final feliç: com a regal, un curtmetratge encara calent. El realitzador explica que ell i la coordinadora del recital, organitzat per Proartcat, l’han fet en dos dies i que està “recent sortit del forn”. Comença i acaba. I em sorprèn. És delicat. És sensual. És el resultat d’una bona química. És un bon final.

Surto de la sala i ensopego amb els ‘Beautiful Guys’ d’en Daniel Rogua. Tinc la mirada entelada, com si espiés uns cossos perfectes desfent-se a la sauna. Cossos tenyits de vermell intens. Cossos dessaturats. Cossos revelats.

Beautiful Guys de Daniel Rogua - Imatge: Alba Irigoyen

Beautiful Guys de Daniel Rogua – Imatge: Alba Irigoyen

Baixo les escales de Can Déu i deixo que el meu vestit de seda floti a l’aire. Darrer esglaó i xoco amb les polles de color maduixa d’en Sergio Mora.

Sexy Cartoon de Sergio Mora - Imatge: Alba Irigoyen

Sexy Cartoon de Sergio Mora – Imatge: Alba Irigoyen

Ja me les conec, també tots els altres personatges de l’imaginari inquietant d’aquest artista. En aquesta ocasió són els Sexy Cartoon, que donen la benvinguda a La Setmana de l’Eròtica a Les Corts (BCN). En Marc, organitzador de la moguda, m’explica que no hi són totes les pintures, que guarda amb clau un 69 entre l’oníria i la zoofília. Em dóna morbo. Vull aquesta clau.

La sensualitat ve plat a plat - Imatge: Alba Irigoyen

La sensualitat ve plat a plat – Imatge: Alba Irigoyen

És dimecres i a la cita hi són convidats 6 amics i amigues (més 14 desconeguts). Ens tornem a trobar a Can Déu. Cap d’ells sap què hi fa allà. Alguns d’ells tampoc es coneixien. Entrem a la sala. És elegant. Ens rep un piano de cua i les mans que l’acaricien, les d’en Joel. Seiem a taula i presento els convidats. En poca estona, el cava, el vi negre, el ceviche de marisc, l’amanida d’espàrrecs i mel, el sorbet de llimona amb reducció de trufa, el filet de porc a la canela amb guarniment de porro i les maduixes i plàtan amb xocolata picant uneixen els paladars dels 7 comensals que compartim taula plat a plat.

Sopar elaborat per Plat a Plat - Imatge: Alba Irigoyen

Sopar elaborat per Plat a Plat – Imatge: Alba Irigoyen

S’acaba el sopar afrodisíac i decidim tancar la nit amb una orgia literària a casa.

Orgia literària - Imatge: Alba Irigoyen

Orgia literària – Imatge: Alba Irigoyen

Text: Alba Irigoyen

Tender Calm

Reflexions, ressenyes culturals i somnis d'Albert Navarro Suñé

El Daguerre de Sants

El Daguerre de Sants és un projecte de caire històric i social que permetrà la recuperació de la memòria visual d’una galeria fotogràfica per tal de conèixer el seu passat, present i conservar-lo pel futur.

ANDRONAcultura

Divulgació històrica i cultural

Musicalia BCN

DJ, servicios y ocio musical

Recreant cruïlles

Fem nostre l'espai públic!!!

hiperactivicat

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Cultibar

Crítica gastronómica en Barcelona. Información, gastronomía y poesía de bares, bodegas y restaurantes.

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Barcelona gratis

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!