Archive by Author

GAUDIment i ànima a la Torre Bellesguard

25 jul.

 

Nit Gaudí a la Torre Bellesguard. Visita panoràmica comentada i concert a l’aire lliure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La tarda era xafogosa i trobar la Torre Bellesguard va ser un repte. Però feia molts anys que volíem visitar aquesta joia d’Antoni Gaudí, de manera que ens vàrem prendre la pujada a peu fins a la falda de Collserola com un pelegrinatge dins de la nostra pròpia ciutat. L’esforç es va veure súbitament compensat per la màgia d’un edifici tan fascinant i, per què no dir-ho, per una rebuda tan hospitalària, amb una copa de cava reconstituent inclosa. Acabat el cava, ens vàrem enganxar a una visita comentada pels jardins i pels exteriors de la Torre i, com a cirera del pastís, unes notes delicades de guitarra clàssica, tocada en directe, ens van acaronar al jardí, on érem, asseguts, contemplant unes vistes impagables a la façana principal del palauet, d’inspiració medieval, però amb el segell creatiu del geni de Reus.

Torre Bellesguard - Imatge: Alba Irigoyen

Aparentment, amb l’excepció del CosmoCaixa, no hi ha gaire motius per deixar-se caure per aquell extraradi perfumat de Barcelona, esquitxat de mansions visual i materialment inaccessibles. Un cop travesses els murs que encerclen el jardí, però, t’adones que visitar Bellesguard és accedir a diverses capes de la història del nostre país. I és que hi ha vestigis que, tot i ser intermitents, documenten la història d’aquest indret des de l’Antiguitat fins als nostres dies. Dir això és dir que Bellesguard és tan antic com la mateixa ciutat que l’acull.

Foto: Alba Irigoyen

Fortificació de la Torre Bellesguard – Imatge: Alba Irigoyen

Personatges significatius de la història de Catalunya han passat per l’antiga residència reial de Bellesguard. Entre els seus habitants podem destacar Martí l’Humà que va instal·lar-hi la seva cort per una malaltia respiratòria, després d’haver fet la prova de la cabra. En què consisteix aquesta prova? És un mètode empíric  molt habitual a l’Edat Mitjana: esquarterar un exemplar i espargir-ne els membres al llarg i ample d’un terreny, en aquest cas, la falda de Collserola. El fragment de la cabra depositat on ara hi ha la Torre Bellesguard va ser el que  va trigar més temps a podrir-se, indicatiu inequívoc que aquesta era la part més seca de les contrades i, per tant, la més salubre per a un malalt dels pulmons.

El bandoler Serrallonga que, segons la llegenda, va viure d’okupa a les runes de l’antic palau, va acabar si fa o no fa com la cabra de la prova, esmicolat, però no per testejar les condicions climatològiques, sinó per dissuadir tot aquell que tingués idea de seguir l’exemple del suposat Robin Hood català.

Foto: Alba Irigoyen

Mosaïc de Gaudí – Imatge: Alba Irigoyen

Seriosament malmès pel pas dels segles, el palau va caure en desús fins que el 1909 el gran mestre Gaudí va tornar a alçar un edifici digne d’aquest nom. Si les runes que hi va trobar  haguessin pogut parlar, sens dubte evocarien el final d’una època d’esplendor catalana liderada per la dinastia dels Comptes de Barcelona. En plena Renaixença, Gaudí ho va copsar i va projectar un edifici que transpira catalanitat i espiritualitat per cada porus de la seva pell de pissarra de km. zero (de Collserola).

Afanyeu-vos a visitar aquest tresor tan singular com (encara) poc explotat del modernisme català, abans no desaparegui sota el tsunami de creueristes desembarcats del vaixell Vicky, Cristina, Barcelona. Fins al 13 de setembre podeu assistir a les Nits Gaudí, que inclouen en el preu de l’entrada una visita comentada, un concert en directe i una copa de cava. També es pot visitar de dia, durant tot l’any. Per a més informació, accediu al web de la casa.

Text: Albert Navarro

Anuncis

L’art i el pensament contemporani de la revolta. Exposició “Jo em rebel·lo, nosaltres existim”

5 nov.
Entrevistes a persones mobilitzades per a una societat més justa.

Entrevistes a persones mobilitzades per a una societat més justa.

Hem d’aplaudir una iniciativa totalment compromesa amb els nostres dies: l’exposició Jo em rebel·lo, nosaltres existim de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac. Fins el 14 de desembre es pot visitar aquesta mostra composada per obres d’artistes i col·lectius d’àmbits molt diferents als quals els uneix un mateix objectiu: lluitar per una societat més justa i ètica.

A través de la creació audiovisual, de la reflexió i de l’exposició d’idees engrescadores, els 26 artistes, pensadors/res i col·lectius convidats interpel·len els espectadors perquè es mobilitzin, esdevinguin actors dels nostres temps i cridin ben fort sí que es pot.

Videoart de Jordi Trullàs, amb l'ull de Ester Quintana com a protagonista.

Videoart de Jordi Trullàs, amb l’ull d’Ester Quintana com a protagonista.

Què podem aprendre en aquesta exposició?

  • Que cada desnonament és una tragèdia per a tothom.
  • Que els mossos, pagats per tota la població, són un instrument al servei del poder que té com a principal objectiu preservar un sistema econòmic i social dissenyat per i per a una minoria privilegiada.
  • Que la censura no ha desaparegut mai en plena “democràcia”.
  • Que la justícia pot ser lenta de reflexes i amb la moral força distreta, però si una cosa no és és cega.
  • Que la ciutadania, el 99% de la població, està en guerra contra un poderós, organitzat i multinacional 1% (males veus diuen que estem perdent la guerra, però encara som a temps de fer girar la truita).
  • Que un altre model de societat i d’economia és possible, malgrat que se’ns miri amb benevolència paternalista quan ho diem.
  • Que potser cada dia se’ns mira amb menys benevolència i amb més preocupació quan diem la frase anterior.
L'Institut Cartogràfic de la Revolta proposa un mapa que situa sobre el mapa de Catalunya les revoltes pacífiques dutes a terme. També proposa una nova nomenclatura als municipis del territori.

L’Institut Cartogràfic de la Revolta situa sobre el mapa de Catalunya les revoltes pacífiques dutes a terme fins ara.

A l’exposició val la pena anar-hi amb tranquil·litat i detenir-se una estona a cada proposta. Si no podeu apropar-vos a la Fundació Palau i Fabre abans de mitjans de desembre, us aconsellem que visiteu el web del museu i doneu un cop d’ull als projectes dels col·lectius i artistes convidats.

No us perdeu La Síndrome de Sherwood, la participació de Núria Güell.  L’artista i investigadora fa pública una controvertida tesina redactada per un alt càrrec dels mossos, en la qual es proposen uns protocols d’actuació en cas de manifestacions antistema. Sovint, les idees que llença aquest al alt càrrec van en contra de la llei. La publicació d’aquest treball ha provocat molta polèmica; tanta, que va ser censurada en una exposició programada en un museu de Mollet del Vallès.

 

Text i imatges: Albert Navarro

"El efecto mariposa" de El Roto

“El efecto mariposa” de El Roto

Takk (gràcies) per existir, Sigur Rós

21 febr.

Quan em pregunten a quin estil musical correspon Sigur Rós no sé mai què respondre. En primer lloc, m’excuso per no ser cap expert en estils musicals contemporanis, però em tranquil·litzo quan penso que ningú no sap ben bé a quin “calaix” col·locar-lo. I això és bo, perquè catalogar és tancar una idea en una capseta. Si se’m permet la metàfora patillera, diria que catalogar és com atravessar una papallona amb una agulla i afegir-la a la col·lecció d’instectes per al seu estudi científic o per al gaudiment estètic del col·leccionista. Però la bellesa de la papallona és en el dibuix del seu vol.

Image

Els concerts de Sigur Rós vénen acompanyats de magnífics audiovisuals – Imatge: Albert Navarro

Més d’un dels assistents al concert de dissabte passat al Sant Jordi Club de Barcelona comenta al web de Sigur Rós que gràcies a la seva música va poder, precisament, volar. I és que, sense haver de prendre cap substància narcòtica, el grup islandès et permet viatjar a un món fascinant ple d’estímuls sonors i visuals de tota naturalesa. Però el món de Sigur Rós és el món que trepitgem tu i jo cada dia; un món amb uns colors i uns sons que podem sentir diàriament. Ells “simplement” cullen la matèria primera del món físic, la cuinen i ens la serveixen a taula amb una sensibilitat exquisida, intimista i molt emocional.

Altres comentaris dels fans diuen que no hi ha paraules per descriure la música de Sigur Rós en directe. No estic del tot d’acord amb aquesta afirmació, perquè amb més o menys encert, se te’n poden acudir moltes, de paraules. El que sí és indiscutible és que, a través de les crítiques o dels articles que puguin escriure els experts i els no tan experts, si no heu escoltat mai aquest grup, no us en podreu fer una idea de la seva música. Es fa imprescindible tastar-la per apreciar l’ampla paleta dels seus matisos sonors.

Image

El públic, sortint del Sant Jordi Club, seguia en un núvol i no en volia baixar- Imatge: Albert Navarro

Per a aquells que ja conegueu Sigur Rós, us pot interessar saber que el repartiment del concert va tirar de les cançons més “canyeres” de la discografia de la banda illenca, que el públic es va entregar en cos i ànima i que va rebre una gran ovació al final del concert. Últimament ens vénen a visitar pocs artistes internacionals d’aquesta alçada i, com és lògic, el públic volia allargar fins a l’infinit aquest tiberi pels sentits… Qui sap quant de temps passarà fins que tornin a deixar-se caure per les nostres terres!

Text: Albert Navarro

La bcnegra la carrega el diable

5 febr.

La taula rodona de divendres passat a la Biblioteca Jaume Fuster entorn a Andrea Camilleri va ser el tret de sortida d’una bcnegra que potser enguany té més motius de ser que mai. En primer lloc, per ser Barcelona una de les capitals europees de la literatura del crim i en segon lloc per comptar per a aquesta edició amb un programa farcit de continguts de morbosa actualitat. Només un dels exemples és la taula rodona de sobre la corrupció, el 4 de febrer a la Capella. Més actual, impossible.

Taula rodona "Testimonis d'Andrea Camilleri" a la boblioteca Jaume Fuster - Image: Albert Navarro

Taula rodona “Testimonis d’Andrea Camilleri” a la boblioteca Jaume Fuster – Image: Albert Navarro

Començar la Trobada parlant d’Andrea Camilleri i de la seva criatura més emblemàtica, Salvo Montalbano, és sens dubte entrar per la porta gran del gènere negre (o giallo, tal i com se’l coneix a Itàlia). Els ponents de la taula rodona ofereixen un tast de l’obra d’aquest inesgotable escriptor sicilià. Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, descriu la novel·la negra mediterrània com a hedonista, crítica, nostàlgica i desencantada. I és que, segons Jordi Canal, la novel·la negra del sud d’Europa parteix de la consciència del fracàs de la societat occidental. Els personatges d’aquest gènere literari es mouen entre les llums d’un passat ja esgotat, els clars-obscurs del present i les ombres d’un futur que no promet gaire certeses.

Els adjectius que proposa Jordi Canal encaixen a la perfecció amb el tarannà de Salvo Montalbano, però també, com no podria ser d’altra manera, amb la manera de fer de Pepe Carvalho, fill literari de Manuel Vázquez Montalbán. Tot i que no es va esmentar durant la taula rodona, el protagonista d’algunes novel·les d’Eduardo Mendoza, el comisario Flores, tampoc no s’escaparia de la descripció tan encertada de novel·la negra mediterrània de Jordi Canal.

Andrea Camilleri, guionista, novelista i director de teatre i televisió.

Andrea Camilleri, guionista, novelista i director de teatre i televisió. Font imatge

Arriba el torn de la periodista argentina Lilian Neuman i explica algunes de les adècdotes viscudes en primera persona amb l’escriptor sicilià. I, per acabar, abans de les preguntes d’un públic que omple de gom a gom l’auditori, Pau Vidal ens fa cinc cèntims d’allò que significa per a la seva carrera professional i personal ser el traductor al català dels llibres de Camilleri.

La taula rodona del gran Camilleri va ser el millor aperitiu imaginable d’aquest menú literari tan suculent que farà les delícies dels fans del gènere fins el 9 de febrer. Exposicions, converses, taules rodones, projeccions, activitats interactives pensades per a tot hom i dona que sent aquella fascinació morbosa tan humana de saber què amaguen les zones més fosques de la ment humana.

Text: Albert Navarro

Viatge a l’imaginari d’Andrés Rábago (El Roto)

30 nov.

El dimecres 28 de novembre vam anar a la Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat per gaudir d’una doble dosi d’Andrés Rábago: una visita comentada i un taller creatiu com a activitats paral·leles de l’exposició OPS/El Roto/Rábago. Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels). Ens explica la Teresa, del servei educatiu de la Tecla Sala, que Andrés Rábago fa ús de tres heterònims per diferenciar la seva obra segons època i estil. El Roto és el dibuixant de traç àgil i sagaç, compromès amb l’actualitat, que publica diàriament a El País, OPS signava una obra d’un discurs visual molt contundent i hermètic per esquivar la censura del tardofranquisme, mentre que Rábago és el seu heterònim de pintor a l’oli, que fa una obra plena de llum i color i d’un simbolisme molt personal.

Inici visita guiada Andrés Rábago

La Teresa, guia de la Tecla Sala, i el grup a la visita a l’exposició sobre El Roto – Imatge: Albert Navarro

 

A través de la visita guiada que ens fa la Teresa podem aproximar-nos a 40 anys d’obra d’un artista estretament implicat amb el seu temps, malgrat que molts dels seus treballs són atemporals, amb una temàtica sempre reivindicativa dels drets humans. La primera sala exhibeix una selecció de dibuixos fets amb tinta i alguns gravats que es van publicar a revistes dels anys 60 i 70 com ara La Codorniz o Ajoblanco. L’autor dóna per acabada l’etapa OPS amb una sèrie de dibuixos titulada “La Ría”, en què la força purificadora de l’aigua neteja la societat de tota una col·lecció d’elements surreals, coincidint amb el final del franquisme i l’inici de la democràcia.

 

"El efecto mariposa" de El Roto

“El efecto mariposa” de El Roto

 

Accedim a la sala dedicada a El Roto en què es mostra un nombre considerable de dibuixos de gran actualitat. Tal com la Teresa explica, la lectura d’aquestes obres en blanc i negre provoca un somriure inicial, però deixa un regust amarg que incita a la reflexió i a la crítica. Crítica a una realitat que l’autor considera injusta per a una part majoritària de la població. En un audiovisual en format d’entrevista, Andrés Rábago exposa la seva visió particular del món, molt ben argumentada i extraordinàriament lúcida. Comenta l’autor que no comprèn perquè els centres educatius, a partir d’una certa edat dels alumnes, deixen d’oferir l’assignatura de dibuix. Segons Rábago, el dibuix és justament un pont de connexió amb la realitat i una via per fomentar la visió crítica del món.

 

L'Alba Irigoyen en ple procés de creació.

Els visitants en ple procés creatiu – Imatge: Albert Navarro

 

Amb el mateix esperit crític, el servei educatiu de la Tecla Sala tenia preparat un taller per al públic adult per després de la visita guiada. L’activitat consistia a elaborar una tira còmica a partir d’imatges de premsa actuals. No és habitual que un centre d’art del nostre país ofereixi tallers per a adults i, com a hiperactius que som, no podíem deixar passar aquesta oportunitat. La valoració de l’experiència per part dels participants va ser molt positiva i en tot moment van mostrar molta predisposició. Amb uns quants traços de retolador negre acompanyats d’un petit text, van sortir uns treballs que mostraven visions ben diferents de la realitat, sempre divertits i, sobretot, desafiant el pensament únic tan combatut per Andrés Rábago des del primer dia que va agafar un pinzell.

 

Contactos

Un exemple de tira còmica realitzada durant el taller – Imatge: Albert Navarro

Text: Albert Navarro

No em muntis una escena!

22 nov.

“Campanades de boda” de La Cubana – Font de la imatge: Bcncultura.cat

 

CAMPANADES DE BODA de La Cubana al Teatre Tívoli de Barcelona.

Lluny de pretendre ser “només” un espectacle d’entreteniment (que també ho és), “Campanades de boda” mostra el millor i el pitjor de la nostra societat d’avui dia. No s’hi exclou ningú: mares organitzadores, fills rebels que han estudiat dues carreres gràcies al negoci familiar, tietes ultra catòliques que apareixen de Pàsqua a Rams i intenten en va difondre la seva fe, pares divorciats que viuen una segona joventut, membres nouvinguts a la família que procedeixen d’altres continents… Tots els personatges i accions de l’espectacle, com a bona comèdia que és, s’han perfilat seguint el patró de l’exageració i l’estereotip, però La Cubana, com pocs, sap actualitzar els seus personatges i fer-los afins a les situacions, dilemes i conflictes del públic contemporani, sense discriminar per edat o sexe.

Dins de l’amanida de colors, sabors i excentricitats de “Campanades de boda”, acompanyada d’unes cançons plenes de veritat, és molt difícil que no et sentis identificat amb algun dels seus pintorescs personatges. Si més no, segur que entre ells hi reconeixeràs més d’un membre de la teva família. És ben cert que hi són tots: des de la “chacha” Manolita, fresca, alegre i entranyable, fins a l’empresària presumptuosa que s’autoconsidera “progre”, però que força la seva filla a casar-se només per mantenir les aparences.

Els actors, actrius, productors i creadors de La Cubana són els millors amfitrions de tota festa i reafirmen amb aquest muntatge la seva magistralitat a l’hora de convertir un espai escènic en una boda que se celebra, al seu torn, en un teatre. És innegable que són pioners en aquest joc tan seu d’implicar el públic dins de l’obra, fins al punt que aquest esdevé un membre més del repartiment. I és que, tal i com canten els personatges “de Barcelona a Bombai, de Buenos Aires a Sumatra, a tothom li agrada fer teatre”. Perquè organitzar o assistir a un casament no és altra cosa que això: pur teatre.

Text: Albert Navarro Suñé

Tender Calm

Reflexions, ressenyes culturals i somnis d'Albert Navarro Suñé

El Daguerre de Sants

El Daguerre de Sants és un projecte de caire històric i social que permetrà la recuperació de la memòria visual d’una galeria fotogràfica per tal de conèixer el seu passat, present i conservar-lo pel futur.

ANDRONAcultura

Divulgació històrica i cultural

Musicalia BCN

DJ, servicios y ocio musical

Recreant cruïlles

Fem nostre l'espai públic!!!

hiperactivicat

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Cultibar

Crítica gastronómica en Barcelona. Información, gastronomía y poesía de bares, bodegas y restaurantes.

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Barcelona gratis

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!