Foyer del Liceu, 7 de novembre de 2015, 23 h
Font de la imatge: Stop Mare Mortum
En el marc de la tercera edició del festival Músiques Sensibles, la fotografia que acompanya aquest article té molt de sentit.
La Namina ha portat la crítica social a l’escenari, primer amb la samarreta STOP Mare Mortum (“sento impotència, això és intolerable. Jo els ploro, ploro cada persona que ha mort intentant creuar el Mediterrani. Són persones, però sembla que no ho siguin”) i després amb la referència a la manifestació en protesta per la violència contra les dones que va tenir ahir a Madrid.
I això queda en plena consonància amb la situació, perquè Músiques Sensibles és d’un festival de música amb caràcter social: lliura el 10% de la recaptació econòmica directament a entitats que treballen en diversos camps de l’acció social, com ara l’Associació Casal Infantil La Mina o l’Associació de Familiars de Malalts Mentals del Barcelonès Nord.
D’altra banda, la sensibilitat és el que traspua la veu i la música de la Namina: s’hi pot reconèixer la suavitat del vellut, la fredor del vidre, el crit sec o el xiuxiueig bressolador, ja sigui en anglès, portuguès o català. Tots els colors, doncs, però també totes les llengües, i totes les textures, i tots els matisos. Ben bé com al seu àlbum Orlando, que rep el nom de la novel·la homònima de Virginia Wolf.
Cada cançó crea un ambient diferent, en cada tema es respira diferent. Cançons contrastades, sí, però totes cançons respirades i respirables. Contrast també en el seu posat: seriosa i transcendent quan canta, amb aquell mig somriure que no saps si és de de timidesa o de prendre’s la vida amb humor. Però si estàs atent, veus que aquest somriure acompanya la ironia dels comentaris amb què embasta les cançons o els poemes que recita. Diu el que vol i com vol, i fa el que vol, com per exemple començar un concert traient-se un davantal i uns guants de rentar plats a ritme de funk. El toc punk i tal com raja d’una cantant amb personalitat, senzilla i natural, que no es talla ni un pèl. I que sap envoltar-se de músics ben bons (Pepo Domènech, Xevi Matamala, Agnès Prats i Àlex Miró). Qualitat, originalitat, frescor i intel·ligència.
De debò que us la perdreu la pròxima vegada?
Text: Blanca Pi Leoz
Deixa un comentari