Archive | Novembre, 2012

Viatge a l’imaginari d’Andrés Rábago (El Roto)

30 nov.

El dimecres 28 de novembre vam anar a la Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat per gaudir d’una doble dosi d’Andrés Rábago: una visita comentada i un taller creatiu com a activitats paral·leles de l’exposició OPS/El Roto/Rábago. Un viatge de mil dimonis (i un parell d’àngels). Ens explica la Teresa, del servei educatiu de la Tecla Sala, que Andrés Rábago fa ús de tres heterònims per diferenciar la seva obra segons època i estil. El Roto és el dibuixant de traç àgil i sagaç, compromès amb l’actualitat, que publica diàriament a El País, OPS signava una obra d’un discurs visual molt contundent i hermètic per esquivar la censura del tardofranquisme, mentre que Rábago és el seu heterònim de pintor a l’oli, que fa una obra plena de llum i color i d’un simbolisme molt personal.

Inici visita guiada Andrés Rábago

La Teresa, guia de la Tecla Sala, i el grup a la visita a l’exposició sobre El Roto – Imatge: Albert Navarro

 

A través de la visita guiada que ens fa la Teresa podem aproximar-nos a 40 anys d’obra d’un artista estretament implicat amb el seu temps, malgrat que molts dels seus treballs són atemporals, amb una temàtica sempre reivindicativa dels drets humans. La primera sala exhibeix una selecció de dibuixos fets amb tinta i alguns gravats que es van publicar a revistes dels anys 60 i 70 com ara La Codorniz o Ajoblanco. L’autor dóna per acabada l’etapa OPS amb una sèrie de dibuixos titulada “La Ría”, en què la força purificadora de l’aigua neteja la societat de tota una col·lecció d’elements surreals, coincidint amb el final del franquisme i l’inici de la democràcia.

 

"El efecto mariposa" de El Roto

“El efecto mariposa” de El Roto

 

Accedim a la sala dedicada a El Roto en què es mostra un nombre considerable de dibuixos de gran actualitat. Tal com la Teresa explica, la lectura d’aquestes obres en blanc i negre provoca un somriure inicial, però deixa un regust amarg que incita a la reflexió i a la crítica. Crítica a una realitat que l’autor considera injusta per a una part majoritària de la població. En un audiovisual en format d’entrevista, Andrés Rábago exposa la seva visió particular del món, molt ben argumentada i extraordinàriament lúcida. Comenta l’autor que no comprèn perquè els centres educatius, a partir d’una certa edat dels alumnes, deixen d’oferir l’assignatura de dibuix. Segons Rábago, el dibuix és justament un pont de connexió amb la realitat i una via per fomentar la visió crítica del món.

 

L'Alba Irigoyen en ple procés de creació.

Els visitants en ple procés creatiu – Imatge: Albert Navarro

 

Amb el mateix esperit crític, el servei educatiu de la Tecla Sala tenia preparat un taller per al públic adult per després de la visita guiada. L’activitat consistia a elaborar una tira còmica a partir d’imatges de premsa actuals. No és habitual que un centre d’art del nostre país ofereixi tallers per a adults i, com a hiperactius que som, no podíem deixar passar aquesta oportunitat. La valoració de l’experiència per part dels participants va ser molt positiva i en tot moment van mostrar molta predisposició. Amb uns quants traços de retolador negre acompanyats d’un petit text, van sortir uns treballs que mostraven visions ben diferents de la realitat, sempre divertits i, sobretot, desafiant el pensament únic tan combatut per Andrés Rábago des del primer dia que va agafar un pinzell.

 

Contactos

Un exemple de tira còmica realitzada durant el taller – Imatge: Albert Navarro

Text: Albert Navarro

No em muntis una escena!

22 nov.

“Campanades de boda” de La Cubana – Font de la imatge: Bcncultura.cat

 

CAMPANADES DE BODA de La Cubana al Teatre Tívoli de Barcelona.

Lluny de pretendre ser “només” un espectacle d’entreteniment (que també ho és), “Campanades de boda” mostra el millor i el pitjor de la nostra societat d’avui dia. No s’hi exclou ningú: mares organitzadores, fills rebels que han estudiat dues carreres gràcies al negoci familiar, tietes ultra catòliques que apareixen de Pàsqua a Rams i intenten en va difondre la seva fe, pares divorciats que viuen una segona joventut, membres nouvinguts a la família que procedeixen d’altres continents… Tots els personatges i accions de l’espectacle, com a bona comèdia que és, s’han perfilat seguint el patró de l’exageració i l’estereotip, però La Cubana, com pocs, sap actualitzar els seus personatges i fer-los afins a les situacions, dilemes i conflictes del públic contemporani, sense discriminar per edat o sexe.

Dins de l’amanida de colors, sabors i excentricitats de “Campanades de boda”, acompanyada d’unes cançons plenes de veritat, és molt difícil que no et sentis identificat amb algun dels seus pintorescs personatges. Si més no, segur que entre ells hi reconeixeràs més d’un membre de la teva família. És ben cert que hi són tots: des de la “chacha” Manolita, fresca, alegre i entranyable, fins a l’empresària presumptuosa que s’autoconsidera “progre”, però que força la seva filla a casar-se només per mantenir les aparences.

Els actors, actrius, productors i creadors de La Cubana són els millors amfitrions de tota festa i reafirmen amb aquest muntatge la seva magistralitat a l’hora de convertir un espai escènic en una boda que se celebra, al seu torn, en un teatre. És innegable que són pioners en aquest joc tan seu d’implicar el públic dins de l’obra, fins al punt que aquest esdevé un membre més del repartiment. I és que, tal i com canten els personatges “de Barcelona a Bombai, de Buenos Aires a Sumatra, a tothom li agrada fer teatre”. Perquè organitzar o assistir a un casament no és altra cosa que això: pur teatre.

Text: Albert Navarro Suñé

X edició dels Premis ARC 2012

14 nov.

Dilluns 12 de novembre, vaig ficar el nas a la desena entrega dels Premis ARC 2012, els premis de referència per la música en directe i l’espectacle a Catalunya, que va tenir lloc a la sala Artèria Paral·lel. L’ARC o Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya va ser creada per un grup de professionals del sector (d’origen català i balear) l’any 1976. D’ençà que exerceix una important tasca pel que fa a crear xarxa entre els agents implicats, així com reconèixer la feina de tots els professionals que intervenen en la música en directe i procurar per la qualitat dels espectacles en viu, entre altres coses. No obstant, encara queda feina per fer i entrebancs a superar, tal i com es va deixar palès en moltes de les intervencions de la gala; però notícies com el fet que la indústria musical hagi incrementat la facturació un 3.21%, respecte a l’any passat, donen embranzida per seguir apostant per una activitat professional a la qual s’hi barreja la passió, la força que més muntanyes pot moure!

Gala dels Premis ARC 2012 – Foto: Alba Irigoyen

I ara anem per feina, aquí us deixo la llista de tots els guanyadors:

Aquests premis no tenen valor econòmic, però sí simbòlic. Són un reconeixement públic a la tasca que exerceixen molts i molts professionals i la veritat és que mereixen ser felicitats tant els guardonats, com els nominats i tothom que alimenta aquest sector. Per altra banda, la gala en sí és una bona excusa per trobar-se tots els agents implicats en el món de la cultura i de les arts (no sols hi assistiren els premiats, cosa que reforça el propòsit de punt de trobada i celebració del sector): les institucions, els artistes mateixos, la resta de professionals lligats a aquesta activitat i els mitjans de comunicació, amb una presència molt més gran enguany, el qual dóna visibilitat i relleu no sols a la gala, també al sector.

Val a dir que en Roger de Gràcia com a presentador i El Terrat com a guionistes ens van fer passar una estona amena, àgil i riallera; començant una hora tard, això sí, al pur estil mediterrani (en sintonia amb el patrocini!)… Destacable la crida que Love of Lesbian va fer respecte a una generació d’artistes molt ben preparada i que no s’ha de deixar perdre, així com també el reconeixement als mitjans escrits que els van recolzar quan encara no eren tan coneguts. En aquest sentit, l’Enderrock també va convidar a fer pinya entre els mitjans de comunicació dedicats a la música, inclús a incrementar-ne el número, ja sigui en format paper o en digital, “perquè el que importa és el contingut: la música”. Entranyable i compartida fou la declaració de Francesc Fàbregas“si només em pogués endur dues coses allà on fos, serien la música i una càmera”; reconeixement encertat per haver dut a terme allò en el que creia i creu -secret de l’èxit en bona part dels casos-, per la qualitat de la feina i la seva voluntat de difusió i pedagogia de la música i altres formes artístiques, reconeixement a una persona afable que té un sí per a estudiants de Comunicació Audiovisual que investiguen sobre música i televisió, tot i l’apretada agenda que devia tenir… Ha plogut força des de llavors, però és aquí on comença la passió per un sector, amb la transmissió de tu a tu, amb la propania, amb la complicitat dels que en saben i dels que volem aprendre.

I a una gala on es premia el sector de la música no podia faltar aquesta! Amb un denominador comú: el 50, i ara veureu per què… Un Roger Mas omnipresent (i que duri!) va homenatjar el filòsof català Francesc Pujols -aquest any es commemoren els 50 anys de la seva mort- amb la seva oda dedicada, els Mishima van versionar l'”I want you” de Bob Dylan -també 50 anys de carrera professional- i en Cris Juanico amb en Salva (Lax’n’Busto) versionar “Satisfaction” dels Rolling Stones -en el seu, també, 50è aniversari- per a una gala més que satisfactòria plena d’estrelles…

Una gala plena d’estrelles – Foto: Alba Irigoyen

Eps, però visca la inversió privada per arribar allà on la pública no ho fa!

Per si us ve de gust mirar més cosetes, us deixo l’enllaç a la galeria de fotos dels premis penjades a la web de l’ARC i aquí la nostra visió personal.

Text: Alba Irigoyen

Els Smoking Stones a Badalona

3 nov.

Un dia te’n vas a fer una cervesa irlandesa amb un crack de la música (i bon amic) i resulta que l’acompanyen altres persones. Són uns desconeguts simpàtics: un va armat amb una réflex i fa unes fotos que flipes; l’altre vesteix d’una forma molt especial, amb una sola mirada ja m’he plantat als 70-80, on el rock de qualitat ressonava per tots llocs! També s’apunten altres amics intel·lectuals que s’han aplegat al Luz de Gas per un bon motiu: en Quimi en concert! Però resulta que els nouvinguts tenen una història al darrere (o al davant) que poc a poc vaig descobrint… Comparteixo riures, cerveses i, sobretot, moltes anècdotes musicals entre Bells amics que formen part dels Smoking Stones. Poca conya! Normalment gaudeixes d’un artista i, si tens sort, potser un dia formes part dels seus amics, coneguts i saludats. Però resulta que aquí ho hem fet a la inversa i ara em sento afortunada de tenir aquest honor!

Els Smoking Stones en concert – Foto: Dimoniet Vermell

Em pica molt la curiositat, així que em poso a investigar. Resulta que aquí hi ha molta teca amb molts personatges implicats… Per saber d’on venen, me n’he d’anar fins l’any 1995, quan el periodista i nostàlgic del rock autèntic -en Jordi Tardà– va proposar que un grup de músics toquessin unes versionetes dels Rolling Stones per una celebració. Donat l’èxit i demanda entre el públic, la cosa va anar creixent: gires amunt, gires avall, el segell Mas i Mas Records amb l’antiga sala La Boîte (en els seus temps de glòria) finançant el primer disc del grapat que van venir després… I voilà! Ens plantem al 2012, on aquesta banda tribut presenta el seu genial homenatge als ‘50 años de satisfacción’ amb els Rolling Stones! 

Portada del disc ’50 años de satisfacción’

Per a la satisfacció dels que adquiriu el disc, us trobareu un tema propi de la banda, la Chiqui Martí a la portada, la col·laboració de cracks com Ariel Rot, (ex-Tequila), Leiva (Pereza), Carlos Tarque (M-Clan), Johnny Burning, Carlos Segarra (ex-Los Rebeldes), Jaime Urrutia (ex-Gabinete Caligari), Marc Ros (Sidonie) o Coque Malla (actor i músic), i molt de Rock ‘n’ Roll! Com anàvem dient… Poca conya! I els que volgueu satisfer el plaer de veure’ls en directe, demà 3 de novembre podreu fer-ho a la Sala Sarau (ctra. de Mataró, nº10, Badalona) a partir de les 24.00 hores. Aquí us deixo l’esdeveniment al facebook, perquè si us hi apunteu, teniu descompte a l’entrada.

Let’s go Smoking Stones!

Text: Alba Irigoyen

Tender Calm

Reflexions, ressenyes culturals i somnis d'Albert Navarro Suñé

El Daguerre de Sants

El Daguerre de Sants és un projecte de caire històric i social que permetrà la recuperació de la memòria visual d’una galeria fotogràfica per tal de conèixer el seu passat, present i conservar-lo pel futur.

ANDRONAcultura

Divulgació històrica i cultural

Musicalia BCN

DJ, servicios y ocio musical

Recreant cruïlles

Fem nostre l'espai públic!!!

hiperactivicat

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Cultibar

Crítica gastronómica en Barcelona. Información, gastronomía y poesía de bares, bodegas y restaurantes.

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

Barcelona gratis

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!

hiperactivicat - El punt de trobada de la gent que no para!